Heretaràs els mots

Lluís Antoni Navarro i Cucarella (Xàtiva, 1959) va irrompre alegrement en l’escena literària sota un nom de ploma eufònic: Toni Cucarella. El seu primer llibre —Cool: fresc (Columna, 1987)— va triomfar en la mateixa col·lecció que l’Amorrada al piló de Maria Jaén. Abans dels noranta va treure encara una segona novel·la hilarant —El poeta (1988)— i més contes frescals —La lluna vista des de la terra a través de la tele (1990)—. Després d’un parèntesi, la seva reaparició l’ha situat en un registre força més greu. Els camps dels vençuts (Columna, 2002) i el premi Octubre de novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (3i4, 2003) no són pas obres lleugeres, i la memòria hi juga un paper destacat. La seva novel·la més recent —Heretaràs la terra (3i4, 2006)— narra la història del xativí Vicent Morell, àlies Cento el Nàufrag, que fa les amèriques i, en tornar, funda el Casino Morell a la seva vila natal. La terra heretada del títol al·ludeix a la destrucció de la ciutat de Xàtiva en mans de l’especulació urbanística. Cucarella explora aquí una veu d’home emprenyat per la pèrdua d’un món, un fenomen molt sagnant al País Valencià però extrapolable arreu. A banda, l’herència malbaratada no només és una qüestió de terres i maons. També de mots. En un moment de la novel·la Vicent Morell escolta jocs de paraules inventats per un xiquet verbívor: anagrames (un truc turc curt) i paronomàsies (xiu fa el xeu quan cau de cul del cau) que semblen extrets d’un manual de pedagogia activa. Cucarella escriu “tot i que Vicent Morell no va saber trobar-li el què, va entendre que potser al xiquet li agradaven aquests jocs d’embarbussaments i endevinalles i li’n va recitar un fum a foc seguit, emocionat de compartir-los amb ell”. El següent paràgraf conté un niu d’embarbussaments (“pare, l’haca l’he treta, l’altra haca la trac”), endevinalles (“endevina, endevinalla, cent-cinquanta dalt d’una branca, tots del mateix color menys el governador”; solució: el taronger), trencacaps (“qui sopa sopa es pensa que sopa i no sopa”) o facècies (“el romanç d’una prolífica carabassera i un descomunal perol”). La vitalitat d’una llengua es mesura, entre d’altres variables molt més serioses, per la seva capacitat de produir xerrameca objectivament inútil per a la subsistència de l’espècie. En aquesta paradoxal inutilitat dels romanços lingüístics potser rau el secret de la pervivència d’un idioma. Per això resulta ben pertinent que, en la contesa per veure qui conta la millor facècia, el pare de Vicent Morell s’enfronti a un tal Celdoni Maicalles. Una llengua capaç de jugar és molt més difícil de fer callar.

Teoria de Bielsa

De rervm carmine, de Pau Bielsa Mialet (Documenta Universitària, 2006) és, sens dubte, el llibre més important des del punt de vista enigmístic que he ressenyat mai en disset anys d’escriure setmanalment aquesta secció. Conté una teoria plausible i ben exposada sobre les formes de composició poètica a la Roma del segle primer. La tesi és clara: “fent cabal de totes les tècniques de l’enigmística, un text és capaç de suportar dins seu un altre text més breu i personal, i això va ser llei comuna entre els clàssics”. Aquest jove professor de Clàssiques hi ha dedicat, com diu al prefaci, “molts anys i esforços no requerits per cap institució que no sigui la pròpia voluntat de coneixement”. Bielsa coneix l’obra d’Ovidi de cor. També les de Virgili o Manili, un autor clàssic (amb nom d’amant del play-back) de qui Bielsa aporta prou proves textuals per sostenir que és el pseudònim d’Ovidi a l’exili. Bielsa pensa en català, però podria fer-ho en llatí. La seva recerca és la mateixa que obsedí Saussure durant anys. El pare de la lingüística va acaronar la idea d’haver descobert un mètode compositiu llatí a partir dels anagrames recurrents que trobava a cada vers. Saussure hi treballà anys, però al final el ball de lletres el va menar a un batibull de mots clau i ho abandonà. Pau Bielsa ho reprén amb un canvi subtil: no pren la lletra sinó la síl·laba com a unitat mínima bàsica. La seva “teoria universal de composició cel·lular” funciona. Val a dir que s’acull a la proposta sil·làbica de Frederick Ahl a Metaformations, wordplay and soundplay in Ovid and other poets (1985), però les troballes que obté quan desxifra els “textos interns” i n’extreu “missatges acròstics” són admirables. Explica que resulta impossible introduir la identitat d’Ovidi en un vers dactílic “si no és fent-hi una violència, al nom, de tres síl·labes breus seguides”, però explora les paraules semblants que el poeta introdueix amb les síl·labes VI-DI. Troba inVIDus (envejós), formes verbals com VIDI o DIVIdere, un qVID de la qüestió o els mots que podrien haver provocat el fulminant i mai esclarit exili dictat pel Cèsar després que Ovidi es proclamés DIVInus i DIVus als seus poemes. La claredat expositiva de Bielsa fa que el lector no especialitzat comparteixi l’ànsia de l’analista. Els seus ulls de llatinista verbívor desxifren els enigmes de la manera més científica possible, però no obliden la pasta de la matèria analitzada: “Aquí tenim, en summa, el temple més robust que ha bastit mai la intel·ligència humana. I aquest temple, encara avui, s’anomena poesia”. Continuarà.

Aforismes i contraaforismes

L’aforisme és un gènere de condensació. La novel·la dita d’idees m’horroritza, perquè en el joc narratiu les idees sempre les hauria de posar el lector. En canvi, la condensació d’idees remet a l’aforisme. Els bons aforismes no sovintegen. Per això, cal celebrar la possibilitat de llegir, en foc encreuat, dos reculls tan diversos com Aforismes de Zürau de Franz Kafka (Arcàdia) i Viure mata d’Abel Cutillas (Editorial Fonoll). A Kafka no li cal presentació. Cutillas, nascut a Vinaixa fa trenta anys, és un llicenciat en Filosofia i en Història. En el seu notable Viure mata llegim: “L’aforisme és adialèctic: no tolera discussió, només contraaforismes”. Comprovem-ho amb sis parelles d’aforismes encreuats extrets dels dos llibres. N’assenyalo la procedència al final. La primera parella versa sobre la llibertat: a) “Una gàbia va anar a buscar un ocell”; b) “La cultura és un exili definitiu”. La segona sobre l’individu: a) “Cada mode de companyia et proporciona un tipus de solitud: la parella ens n’ofereix un, la família un altre, els amics un altre...”; b) “En la lluita entre tu i el món, secunda el món”. La tercera sobre l’alegria: a) “La frivolitat, ben administrada, salva vides”; b) “Què hi ha de més alegre que la fe en un déu domèstic!”. La quarta parla de fe: a) “Creure en el progrés no vol dir creure que ja hi ha hagut un progrés. Això no seria una fe”; b) “Difícilment un escèptic ajudarà a derruir una tirania. Més difícillment encara ajudarà a construir-la. Els crims, a favor o en contra, són patrimoni dels convençuts”. La cinquena versa sobre la veritat i la manera d’accedir-hi: a) “Primer sempre és l’aposta, després ve el raonament. Que hi hagi raonaments que toquin l’excel·lència no ens hauria d’enterbolir la vista: només són optimitzacions d’una aposta”; b) “En teoria hi ha una perfecta possibilitat de felicitat: creure en allò que és indestructible dins nostre i no aspirar a aconseguir-ho”. I l’última reprodueix l’oposició, quasi preescolar, dels adverbis dins i fora: a) “Dues tasques per iniciar la vida: reduir cada vegada més el teu cercle i comprovar cada vegada més si tu mateix no et mantens amagat en algun lloc fora del teu cercle”; b) “Són lectors els qui t’ajuden a construir una obra, tota la resta és només públic”. Els aforismes de Kafka són abbaba. Els de Cutillas baabab. Viure mata és un llibre recomanable, capaç de glaçar molts somriures. Per dir-ho amb l’autor, adialècticament: “apostava per dir veritats rient, els seus deixebles van malinterpretar-lo: creien que només rient ja es deien veritats”.

Montagall i Maraguilla

En plena campanya del referèndum, un làpsus afortunat del periodista de Catalunya Ràdio Xavier Vilà ha posat en circulació una modalitat de joc de paraules amb molt de pedigrí. En plena al·locució d’un noticiari radiofònic, Vilà va fondre la locució “celebrar un referèndum” en un terme impactant i entenedor: celebrèndum. En ludolingüística aquest invent, premeditat o no, s’anomena mot maleta i és viu en moltes llengües. En anglès, un àpat a mig matí entre l’hora d’esmorzar i la de dinar s’anomena brunch (fusió de breakfast + lunch) i la boira contaminada que entela el cel de Los Angeles rep el nom de smog (de smoke + fog). En català, dir-ne mots maleta implica fer una adaptació literal del terme francès mots valise difós pel pensador Alain Finkielkraut en els seus llibres Ralentir: mots-valises! (1979) i Petit fictionnaire illustré (1981), però en realitat l'origen documentat d'aquesta tradició ludolingüística és més llunyà. Prové del gal·licisme anglès portmanteau (bagul amb doble compartiment que en francès s'escriu portemanteau) des que, a finals del segle XIX, Lewis Carroll el va posar en circulació per batejar alguns dels seus neologismes més celebrats. Al prefaci del poemari The Hunting of the Snark —en català La caça del merma (Pagès, 1999) en magnífica traducció d’Amadeu Viana— Carroll exposa les seves teories sobre la gènesi d’aquests termes: “Agafeu, per exemple, els mots «fuming» (empipat) i «furious» (furiós). Decidiu-vos a dir totes dues paraules, però no fixeu quina pronunciareu primer. Ara obriu la boca i parleu. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per «fuming», direu «fuming-furious»; si per contra s'inclinen lleument per «furious», llavors direu «furious-fuming». Però si teniu un dels dons menys comuns d'aquest món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu «frumious».” No sé pas si el nostre país, ara mateix, respon gaire a aquest equilibri mental al qual al·ludia Carroll. L’única certesa que tenim és que a les portes del celebrèndum del proper 18 de juny, els mots maleta reapareixen amb força per definir el signe des temps. ¿Què és la famosa sociovergència sinó un portmanteau nascut amb l’afany de garantir la governhabilitat (així, amb hac interpolada)? És clar que el mecanisme carrollià també és aplicable als noms propis. En aquest sentit, el pacte de la Moncloa per l’Estatut va generar un estrany Maspatero i els dubtes successoris del PSC remeten a una parella ben curiosa: Montagall i Maraguilla.