La confraria del quadret negre ha guanyat, en aquest any nou que capgira el seixanta-nou, un nou enigmista amb pedigree. Des de l'última pàgina interior de "Serra d'Or" un èmul anagramàtic d'en Ruaix i d'en Xirau ens captiva amb una dosi mensual d'enginy. Els clàssics mots encreuats que fins el desembre passat signava en Tísner els signa ara un enigmàtic Raixu. L'hereu tisnerià, dit això en el més noble sentit del terme, recull el testimoni del seu vital progenitor amb encert i destresa. Distreu, ens fa trencar la closca i innova en definicions que inclouen fins i tot algun quadret negre. A la seva dreta, un tal Amanci Mestre i Tirador (també enigmàtic i artesà) hereta la secció d'anagrames anomenada "Targeta de visita" que durant 154 mesos havia conduït amb mà ferma l'Ernest Gil i Varela. En el seu primer enigma, ja desvelat, el nou Mestre ocultava el seu predecessor tot definint-lo com "En el joc i en la feina, en la discussió i en la creació, en la convicció i en la conversa, apassionat, docte i mestre de la paraula i del fet". Recombinant les lletres d'Ernest Gil i Varela, naturalment, emergeix l'autèntica identitat del Gran Mestre d'enigmistes: Avel·lí Artís i Gener. Els fidels lectors del "Serra d'Or" ja han començat a recombinar les lletres d'Amanci Mestre i Tirador per intentar esbrinar qui oculten.
Mentre la revista montserratina vivia el seu relleu, un grup anomenat "Encreuats del Montgrí" organitzava a L'Estartit el seu "Primer Campionat de Mots Encreuats i Crucigrames". Sota el lema "Trenca't la closca per nadal, jugant amb els mots com cal", una colla de lletraferits del quadret negre capitanejats per l'Ernest Díez congregaven, just abans de Nadal, vint-i-vuit ciutadans disposats a enfrontar-se amb tota mena de graelles. La competició es desenvolupà en dues categories en català i dues en espanyol. El material, rigorosament inèdit i elaborat per l'equip organitzador, és de primera categoria. Digne de professionals. Bones graelles i definicions força enginyoses, que degueren posar a prova els reflexos verbals dels participants. Cada problema ben resolt atorgava 20 punts. Les caselles errònies en restaven 2 i les que el jugador deixava en blanc només 1.
En la categoria "fàcil" (graelles 11x11), els campions foren Sònia Geli en català (100 punts) i Toni Zurita en espanyol (160). En la categoria "difícil" la pugna fou més aferrissada. En català, Pau Alonso (218) superà Josep Maria Martí (179) i en espanyol Agustí López (87) vencé Toni López (79) en un duel fraticida entre fills de Torroella. Tots els participants consultats per aquest relator expressaren la seva admiració per l'equip organitzador. De manera que potser seria bo que la iniciativa es repetís més sovint, reprenent la tradició de la "Confraria del Quadret Negre" que en Tísner fundà des de les pàgines del "Tele/Estel", el campionat homònim que en 1991 organitzaren els enigmistes Miquel Sesé i Anna Maria Genís a la plaça Rius i Taulet per les Festes de Gràcia o dels concursos que periòdicament convoquen els editors de les revistes de passatemps "Enigma Card" i "K-Mots".
dijous, 29 de febrer del 1996
dijous, 22 de febrer del 1996
Pròtesis doctorals
Els prefixos estan d'actualitat. La setmana passada analitzàvem les fascinants conseqüències que provoca la mesura abolicionista de guionets dictada per l'IEC. Vèiem, per exemple, com un alleujat ex-portador d'un virus es transvestia en el seu emprenedor exportador per exigències del no-guió. O com Salvador Espriu es transformava en un autor excitat. Però el ball de bastons no es limita als ex. La casa Matutano ha enredat el mític Epi per encapçalar una campanya de promoció d'unes patates fregides sota el lamentable lema "Llega la Epidemia". Avui, aquesta secció convida els seus lectors a descobrir noves pròtesis doctorals basades en els falsos prefixos.
La proposta és senzilla: només cal trobar prefixos entrats de matuta en mots que no els requereixen i no confondre matuter amb matusser. Ni amb matutano. Tots els mots prefixats comencen per una partícula (contra, des, eco, epi, ex, exo, extra, hetero, hipo, hiper, homo, in, intra, macro, meta, micro, post, pre, pro, re, super, trans...) que ens adverteix del sentit que adquirirà la paraula que estem llegint. Però no tots els sentits que desprenen són transparents. Ni les postres es prenen necessàriament després de les tres, ni un propòsit té res a veure amb el marro, ni un cos translúcid ha de correspondre per força a una ment gaire lúcida. Però les pròtesis mal prefixades ens permetran especular lliurement sobre els sentits ocults dels mots. Pura pretensió, és clar. Una nova festa enigmística invocable.
D'entrada, sobta la relació entre els prefixos i les lletres de l'abecedari. Si ens limitem a les beceroles descobrirem que els navegants prefereixen la A (proa), que els més vanitosos trien la B (superb) o que els jutges i els kafkians es queden amb la C (procés). El sistema de les pròtesis també ens permetrà esbrinar per què les Jotes són sinònim de postís, per quins set sous els botiguers posen el preu sempre per sota de la unitat superior (allò de les 999) o com és que les forces polítiques dites progressistes estan preparant l'estratègia del contrapès per fer front al previsible triomf del PP.
Gràcies a les pròtesis mal prefixades és probable que esdevinguem aferrissats partidaris del bable o que acabem per avorrir els assessors fiscals perquè sempre ens parlen de prorrates. En el reialme del fals prefix, els insectes defugen l'organització sectària i s'individualitzen, la metadona és un ver substitut de l'heroïna, la propietat esdevé un clam de clemència, les premisses lògiques es desenvolupen abans de la litúrgia cristiana i les postil·les s'escriuen després de degustar una infusió tranquil·litzadora. La pràctica descarada dels falsos prefixos ens exiliarà a una illa del tot incontinent. Hi arribarem ferits, sense saber en realitat si ens hi han inferit o transferit, si ho referirem, ho preferirem o hi interferirem. Sense saber res. Absolutament malfixats.
La proposta és senzilla: només cal trobar prefixos entrats de matuta en mots que no els requereixen i no confondre matuter amb matusser. Ni amb matutano. Tots els mots prefixats comencen per una partícula (contra, des, eco, epi, ex, exo, extra, hetero, hipo, hiper, homo, in, intra, macro, meta, micro, post, pre, pro, re, super, trans...) que ens adverteix del sentit que adquirirà la paraula que estem llegint. Però no tots els sentits que desprenen són transparents. Ni les postres es prenen necessàriament després de les tres, ni un propòsit té res a veure amb el marro, ni un cos translúcid ha de correspondre per força a una ment gaire lúcida. Però les pròtesis mal prefixades ens permetran especular lliurement sobre els sentits ocults dels mots. Pura pretensió, és clar. Una nova festa enigmística invocable.
D'entrada, sobta la relació entre els prefixos i les lletres de l'abecedari. Si ens limitem a les beceroles descobrirem que els navegants prefereixen la A (proa), que els més vanitosos trien la B (superb) o que els jutges i els kafkians es queden amb la C (procés). El sistema de les pròtesis també ens permetrà esbrinar per què les Jotes són sinònim de postís, per quins set sous els botiguers posen el preu sempre per sota de la unitat superior (allò de les 999) o com és que les forces polítiques dites progressistes estan preparant l'estratègia del contrapès per fer front al previsible triomf del PP.
Gràcies a les pròtesis mal prefixades és probable que esdevinguem aferrissats partidaris del bable o que acabem per avorrir els assessors fiscals perquè sempre ens parlen de prorrates. En el reialme del fals prefix, els insectes defugen l'organització sectària i s'individualitzen, la metadona és un ver substitut de l'heroïna, la propietat esdevé un clam de clemència, les premisses lògiques es desenvolupen abans de la litúrgia cristiana i les postil·les s'escriuen després de degustar una infusió tranquil·litzadora. La pràctica descarada dels falsos prefixos ens exiliarà a una illa del tot incontinent. Hi arribarem ferits, sense saber en realitat si ens hi han inferit o transferit, si ho referirem, ho preferirem o hi interferirem. Sense saber res. Absolutament malfixats.
dijous, 15 de febrer del 1996
Fora guions!
Entre els professionals del món editorial corre la brama que l'Institut d'Estudis Catalans s'ha equivocat en la seva polèmica decisió d'eliminar la majoria de guions que adornaven fins ara un bon nombre de mots prefixats. Xiuxiuegen, amb una ganyota d'escepticisme, que un exmarit no sembla un home tan separat com un "ex-marit". Que, vulgues no vulgues, la desaparició del simpàtic guionet empobreix l'escriptura. S'hi oposen sense alçar la veu, potser perquè ho exigeix el guió.
Però es precipiten. S'erren. Potser si ho mediten una mica més esdevindran autèntics exploradors del plorat guionet. La mesura abolicionista de l'IEC és una font generadora de riquesa. Un ver tresor. Des de la sensibilitat enigmística, que diria en Puyal, mai no trobarem prou paraules per agrair la supressió d'aquest signe negatiu infiltrat fins ara entre els mots. D'ara endavant, el potencial polisèmic del català es multiplica. L'índex de fertilitat augmenta. El gris paisatge lingüístic erosionat per anys d'avorriment lèxic esdevé un esclatant exabrupte, els actors que perden la feina es dediquen a fer de cobradors d'impostos (exactors), els gimnastes jubilats aprenen a fer extorsions i els conductors més temeraris deixen de ser-ho quan renoven el carnet que ja havia expirat. Tot plegat, i malgrat l'estrena de "Nissaga de poder", s'intueix que el xampany ja excava la tomba del cava.
Només que ens cenyim al grup de companys de l'exmarit reconvertit, ja descobrirem que els antics "ex-portadors" d'un virus qualsevol ara es dedicaran a la seva difusió internacional; que els pagesos aprofitaran el canvi de maquinària per instal·lar l'extractor a la cuina; que si abandonem el nostre tarannà habitual guanyarem en exactitud; que en l'art contemporani ja no tindrà cap sentit defensar les exposicions; que els ordinadors transformaran la tinta en una matèria extinta o que el canvi d'actitud del govern francès en matèria terrorista implicarà l'abandó de les velles reticències vers l'"ex-tradició".
Algunes peces d'aquest nou ordre encaixen amb precisió al·lucinant. Si un jutge ens exculpa la nostra culpa esdevé vera exculpa. Si aquest jutge (posem per cas un tal Garzón) demanda que un altre jutge (diguem Móner) doni compliment a una acció (no diguem res), ara resulta que amb el seu exhort pretén treure'l de l'hort al qual algú l'havia portat. En aquest context, Miquel Roca esdevé més que mai un exponent constitucional, la figura de Salvador Espriu provoca una certa excitació (perquè ja ningú no el cita, "ex-acte"!) i Johan Cruyff es confirma com un paladí de l'expressió en tota l'extensió del sentit renovat del mot.
Només una mesura abolicionista de la transcendència de la llei seca nord-americana fou tan fèrtil. Allà va coincidir amb el naixement de la màfia. Aquí, amb la victòria del PP. Perquè, certament, per a la dreta en pes la lloança de la rebel·lió franquista serà per fi un exalçament i els antics defensors de González, mers exvots en la capella privada de la Moncloa.
Però es precipiten. S'erren. Potser si ho mediten una mica més esdevindran autèntics exploradors del plorat guionet. La mesura abolicionista de l'IEC és una font generadora de riquesa. Un ver tresor. Des de la sensibilitat enigmística, que diria en Puyal, mai no trobarem prou paraules per agrair la supressió d'aquest signe negatiu infiltrat fins ara entre els mots. D'ara endavant, el potencial polisèmic del català es multiplica. L'índex de fertilitat augmenta. El gris paisatge lingüístic erosionat per anys d'avorriment lèxic esdevé un esclatant exabrupte, els actors que perden la feina es dediquen a fer de cobradors d'impostos (exactors), els gimnastes jubilats aprenen a fer extorsions i els conductors més temeraris deixen de ser-ho quan renoven el carnet que ja havia expirat. Tot plegat, i malgrat l'estrena de "Nissaga de poder", s'intueix que el xampany ja excava la tomba del cava.
Només que ens cenyim al grup de companys de l'exmarit reconvertit, ja descobrirem que els antics "ex-portadors" d'un virus qualsevol ara es dedicaran a la seva difusió internacional; que els pagesos aprofitaran el canvi de maquinària per instal·lar l'extractor a la cuina; que si abandonem el nostre tarannà habitual guanyarem en exactitud; que en l'art contemporani ja no tindrà cap sentit defensar les exposicions; que els ordinadors transformaran la tinta en una matèria extinta o que el canvi d'actitud del govern francès en matèria terrorista implicarà l'abandó de les velles reticències vers l'"ex-tradició".
Algunes peces d'aquest nou ordre encaixen amb precisió al·lucinant. Si un jutge ens exculpa la nostra culpa esdevé vera exculpa. Si aquest jutge (posem per cas un tal Garzón) demanda que un altre jutge (diguem Móner) doni compliment a una acció (no diguem res), ara resulta que amb el seu exhort pretén treure'l de l'hort al qual algú l'havia portat. En aquest context, Miquel Roca esdevé més que mai un exponent constitucional, la figura de Salvador Espriu provoca una certa excitació (perquè ja ningú no el cita, "ex-acte"!) i Johan Cruyff es confirma com un paladí de l'expressió en tota l'extensió del sentit renovat del mot.
Només una mesura abolicionista de la transcendència de la llei seca nord-americana fou tan fèrtil. Allà va coincidir amb el naixement de la màfia. Aquí, amb la victòria del PP. Perquè, certament, per a la dreta en pes la lloança de la rebel·lió franquista serà per fi un exalçament i els antics defensors de González, mers exvots en la capella privada de la Moncloa.
dijous, 8 de febrer del 1996
OPLEPO
Els japonesos no són els únics imitadors reeixits. També els italians, amb el seu posat murri, excel·leixen en l'art de la imitació. En aquest cas, mímesi literària. Ja hem parlat des d'aquest suplement de l'Obrador de Literatura Potencial que impulsaren Raymond Queneau i François Le Lionnais al París dels seixanta. Fills espuris de surrealistes desenganyats i matemàtics erotitzats per la literatura, els oulipienne ja enfilen el quart decenni amb salut de ferro i textos metal·litzats. Parteixen de la certesa que l'escriptor és la rata que construeix el laberint del qual després ha de fugir i es dediquen a treballar sense cap afany de notorietat la rebotiga de l'escriptura a partir d'extravagants constriccions de caire enigmístic (textos lipogramàtics, poemes heterogramàtics, acròstics múltiples, versos de longitud variable...) que publiquen als butlletins de tiratge limitat de laBibliothèque Oulipienne.
Ja fa anys que l'OULIPO ha transcendit l'obrador per donar a la literatura universal algunes obres notables. Potser la més emblemàtica és La vida: instruccions d'ús de Georges Perec, però tampoc no desmereixen els Cent mil milions de poemes o els Exercicis d'estil de Raymond Queneau, El castell dels destins encreuats o Si una nit d'hivern un viatger d'Italo Calvino, alguns dels textos de Rrose Sélavy (Marcel Duchamp), les Novel·les desencantades de Jacques Bens o El dialecte de la tribu de Harry Mathews. Ara els oulipienne tenen imitadors fidels a la pàtria de l'enigmística. Els seus parònims italians es fan dir OPLEPO (Opificio di Letteratura Potenziale) i han muntat una petita editorial (Edizioni OPLEPO. 80121 Napoli. Piazza dei Martiri, 30) que publica quasi clandestinament (100 exemplars numerats i signats per l'autor) els seus treballs en una Biblioteca Oplepiana que ara arriba al desè volumet.
Val a dir que els oplepians són molt deutors dels oulipians. De fet, els primers volums reproduïen les constriccions de Perec i companyia. Ara han sortit els números 9 i 10: Le ripartite (rimbalzo statistico) d'Aldo Spinelli i Sestine per modo di dire (testi locuzionali semiautomatici) de Ruggero Campagnoli. La constricció de Spinelli és potser la més interessant. De l'anàlisi atenta de les dues experiències lipogramàtiques més famoses de Georges Perec —escriure una novel·la sense cap "e" (La disparition, 1969) i una altra sense cap vocal que no fos la "e" (Les revenentes, 1972)—, Spinelli dedueix que no cal ser tan radical i decideix invertir el seu talent en una tercera via. Un estudi criptogràfic sobre la freqüència d'aparició de les diverses lletres en els textos en llengua italiana assegura que el de la "e" és d'un 11,1%. Spinelli aplica la fórmula i afirma que un text de 1000 caracters hauria de contenir 111 es. Cioè una lettera ogni nove è una "e". De manera que a Le ripartite respecta escrupolosament aquesta proporció, amb l'afegit macabre que al seu text les es ocupen els llocs 1è, 10è, 19è, 28è... sempre separades per vuit altres lletres.
Ja fa anys que l'OULIPO ha transcendit l'obrador per donar a la literatura universal algunes obres notables. Potser la més emblemàtica és La vida: instruccions d'ús de Georges Perec, però tampoc no desmereixen els Cent mil milions de poemes o els Exercicis d'estil de Raymond Queneau, El castell dels destins encreuats o Si una nit d'hivern un viatger d'Italo Calvino, alguns dels textos de Rrose Sélavy (Marcel Duchamp), les Novel·les desencantades de Jacques Bens o El dialecte de la tribu de Harry Mathews. Ara els oulipienne tenen imitadors fidels a la pàtria de l'enigmística. Els seus parònims italians es fan dir OPLEPO (Opificio di Letteratura Potenziale) i han muntat una petita editorial (Edizioni OPLEPO. 80121 Napoli. Piazza dei Martiri, 30) que publica quasi clandestinament (100 exemplars numerats i signats per l'autor) els seus treballs en una Biblioteca Oplepiana que ara arriba al desè volumet.
Val a dir que els oplepians són molt deutors dels oulipians. De fet, els primers volums reproduïen les constriccions de Perec i companyia. Ara han sortit els números 9 i 10: Le ripartite (rimbalzo statistico) d'Aldo Spinelli i Sestine per modo di dire (testi locuzionali semiautomatici) de Ruggero Campagnoli. La constricció de Spinelli és potser la més interessant. De l'anàlisi atenta de les dues experiències lipogramàtiques més famoses de Georges Perec —escriure una novel·la sense cap "e" (La disparition, 1969) i una altra sense cap vocal que no fos la "e" (Les revenentes, 1972)—, Spinelli dedueix que no cal ser tan radical i decideix invertir el seu talent en una tercera via. Un estudi criptogràfic sobre la freqüència d'aparició de les diverses lletres en els textos en llengua italiana assegura que el de la "e" és d'un 11,1%. Spinelli aplica la fórmula i afirma que un text de 1000 caracters hauria de contenir 111 es. Cioè una lettera ogni nove è una "e". De manera que a Le ripartite respecta escrupolosament aquesta proporció, amb l'afegit macabre que al seu text les es ocupen els llocs 1è, 10è, 19è, 28è... sempre separades per vuit altres lletres.
dijous, 1 de febrer del 1996
Catalans universals
Llengües viperines asseguren que cada cop resulta més difícil trobar catalans prou universals per rebre els guardons excelsos de la cultura oficial d'aquest país. I certament, la nodrida llista dels posseïdors de la creu de sant Jordi, per posar només un exemple innocent, s'acosta cada cop més a la magnitud de la guia telefònica. L'enigmística, en la seva modalitat balsàmica, permet trobar una solució digna a aquest problema.
En Joaquim Roé i Vellvé (Barcelona) ens ha tramés una d'aquelles cartes de lector fidel que només l'ètica professional ens impedeix reproduir sencera. Altrament l'article l'hauria de cobrar ell. Roé s'ha dedicat a espigolar catalans universals disfressats sota pseudònims forans. Partint de l'incontestable origen català del terme musical jazz (que el perillós poeta Lluís Urpinell s'entesta a assegurar que prové etimològicament del jaç) Roé ha desemmascarat un nodrit grup de catalans ocults rere pseudònims clarament catalanescos mitjançant l'exercici de la traducció. Una reelaboració de l'activitat onomàstica d'alguns escriptors dels setanta a l'hora d'adaptar la novel·la negra al nostre entorn. Jaume Fuster, per exemple, anostrà el ianqui L. Archer amb el nom de Lluís Arquer.
Així, en el ram de la política internacional Roé descobreix que el predecessor de Bill Clinton es deia en realitat Jordi Mata (George Bush) i esgrimeix com a prova concloent que va confiar la secretaria d'estat a un descendent de catalans anomenat Jaume Forner (James Baker). També el primer ministre britànic (John Major) prové del nostre país. El seu nom real seria Joan Batlle. Roé fila tan prim amb el seu procediment onocriptogràfic que els fils del cabdell es van desembullant davant dels nostres ulls atònits. Així, "el comandant en cap de les forces de l'ONU a l'antiga Iugoslàvia, Bernat Gener —Bernard Janvier—, és fill d'un militar traïdor a la República que es va exiliar perquè no combregava amb la franquesa que dominava a Espanya, sinó que preferia el futbol: anava de gol en gol ".
El món de l'esport oculta il·lustres catalans anònims. El teutó Bernd Schuster esdevé Bernat Sabater, el tennista Boris Becker es diu en realitat Borís Forner i el nom del campió mundial de fórmula I Michael Schumacher oculta la identitat de Miquel Sabaté. Però les sorpreses més inesperades, més enllà dels cognoms d'origen gremial, ens les deparen els universos científic i humanístic. Aquí, el descobridor de la llei de la gravetat esdevé Isaac Vilanova (sir Isaac Newton) i el seu revolucionari refutador Albert Sarroca (Albert Einstein). Entre els homes de lletres destaca el catalaníssim Voltaire (tingut fins ara per un pseudònim de François-Marie Arouet), Enric Moliner (per Henry Miller) i, last but not least, l'insigne pare de Hamlet: Guillem Sacsapera.
La proposta dels transeudònims és engrescadora. El món es repobla de catalans insignes. És clar que els enigmistes sempre tendeixen a capgirar els mitjons. De manera que potser aviat algú dubtarà de la catalanitat d'Angie Pidgeon o de George Hill. I sobretot, d'això n'estem segurs, del tàndem extravagant que formen J.M. Choose the Kiss i A. Wineup-Stables.
En Joaquim Roé i Vellvé (Barcelona) ens ha tramés una d'aquelles cartes de lector fidel que només l'ètica professional ens impedeix reproduir sencera. Altrament l'article l'hauria de cobrar ell. Roé s'ha dedicat a espigolar catalans universals disfressats sota pseudònims forans. Partint de l'incontestable origen català del terme musical jazz (que el perillós poeta Lluís Urpinell s'entesta a assegurar que prové etimològicament del jaç) Roé ha desemmascarat un nodrit grup de catalans ocults rere pseudònims clarament catalanescos mitjançant l'exercici de la traducció. Una reelaboració de l'activitat onomàstica d'alguns escriptors dels setanta a l'hora d'adaptar la novel·la negra al nostre entorn. Jaume Fuster, per exemple, anostrà el ianqui L. Archer amb el nom de Lluís Arquer.
Així, en el ram de la política internacional Roé descobreix que el predecessor de Bill Clinton es deia en realitat Jordi Mata (George Bush) i esgrimeix com a prova concloent que va confiar la secretaria d'estat a un descendent de catalans anomenat Jaume Forner (James Baker). També el primer ministre britànic (John Major) prové del nostre país. El seu nom real seria Joan Batlle. Roé fila tan prim amb el seu procediment onocriptogràfic que els fils del cabdell es van desembullant davant dels nostres ulls atònits. Així, "el comandant en cap de les forces de l'ONU a l'antiga Iugoslàvia, Bernat Gener —Bernard Janvier—, és fill d'un militar traïdor a la República que es va exiliar perquè no combregava amb la franquesa que dominava a Espanya, sinó que preferia el futbol: anava de gol en gol ".
El món de l'esport oculta il·lustres catalans anònims. El teutó Bernd Schuster esdevé Bernat Sabater, el tennista Boris Becker es diu en realitat Borís Forner i el nom del campió mundial de fórmula I Michael Schumacher oculta la identitat de Miquel Sabaté. Però les sorpreses més inesperades, més enllà dels cognoms d'origen gremial, ens les deparen els universos científic i humanístic. Aquí, el descobridor de la llei de la gravetat esdevé Isaac Vilanova (sir Isaac Newton) i el seu revolucionari refutador Albert Sarroca (Albert Einstein). Entre els homes de lletres destaca el catalaníssim Voltaire (tingut fins ara per un pseudònim de François-Marie Arouet), Enric Moliner (per Henry Miller) i, last but not least, l'insigne pare de Hamlet: Guillem Sacsapera.
La proposta dels transeudònims és engrescadora. El món es repobla de catalans insignes. És clar que els enigmistes sempre tendeixen a capgirar els mitjons. De manera que potser aviat algú dubtarà de la catalanitat d'Angie Pidgeon o de George Hill. I sobretot, d'això n'estem segurs, del tàndem extravagant que formen J.M. Choose the Kiss i A. Wineup-Stables.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
