dijous, 19 de desembre del 1996

Literatura potencial

No és el mateix la literatura potencial que la potència literària. Ni els jocs de paraules que la paraula en joc. El joc va per una riba i el foc, en paraules ribianes, per l’altra. Les nostres modestes propostes enigmístiques provoquen més joc que no pas foc. Però a voltes, com per la força d’un encanteri encantador, ens arriben textos potencialment màgics. Gèrmens literaris. És el cas de tres exemples ben diversos que volem comentar avui. D’una banda, en Josep Domènech (Sant Feliu de Guíxols) ens va enviar ja fa mesos un excel·lent conte curt bastit a partir de desenes de falses parelles com les que atribuïem, abans de l’estiu, a l’enyorat Johan Cruyff. Allò del pilot i la pilota que tan sovint practicava l’holandès.
El conte d’en Domènech conté una delirant història d’amor entre en Dalí i n’Adelina, en la qual no hi falta de re. Ni tan sols un final escèptic. Assistim des de la primera ratlla a les seves pulsions més íntimes amanides per un raig de falses parelles que l’autor encadena amb destresa sinistra. Alguns fragments serviran per fer-nos-en el càrrec: “—Que lent! No és massa calenta? / Flashback: al cine, ella l’incita in situ. Ell diu: —Enveja? En veig. Als ulls de l’agent i de la gent: ulls d’hulla roent / A les pantalles, l’espantall? / O és un musical? Les estones amb els Stones / Ella se’n va. Ell se’n vana / Treu-te la capa (cavaller sens cabellera) i et xuclaré el cap! I la saba, savi! Després, com sempre, les penes del penis”. El final, desolador, està absolutament en sintonia amb un dels sentits possibles de les falses parelles: “És temps de banys i de banyes”.
Ara en Josep Domènech reincideix amb una peça teatral monologada per a 25 personatges en un sol acte, escrita a quatre mans amb la Montserrat-Agnès Maset (Sant Feliu de Guíxols), en la qual podem trobar brevíssims monòlegs con-jugats molt interessants. L’anticartesià: —Descarto Descartes. Un alt funcionari de l’INEM: —Ocupo okupes. El poeta minimalista: —Tanco tankas. El rellotger que ha perdut el temps: —Busco busques. El navegant: —Arribo a ribes. Constantí I el Gran (als seus súbdits): —Romanem romans. El marit pintor de la perruquera: —Pinto pintes. La Mafalda: —Sopo sopes. L’encertant: —Lligo lligues. Finalment, malgrat la llicència de barrejar dos verbs equivalents, ens quedem amb la frase del dictador: —Sóc estat.
Per la seva banda, l’Albert Figueras (Cabrera de Mar) s’inventa un personatge (sóc arquitecte i “plaço places” dures arreu on puc i “caso cases” de les dites aparellades) que ens fa arribar una carta deliciosa. Algunes de les con-jugacions d’en Figueras són troballes homòfones, sempre en boca d’aquest singular arquitecte: “encenc encens” a missa; “humilio homilies” carques; “temo temps” pitjors; “menjo menges” exquisides; “tenia tènies”; saps?; “busco busques” de rellotge en un paller i, si cal, “cavo caves (de) cava”; “trec traus” de les armilles; “vull vols” de confiança en línies regulars; i, si molt convé, “fonc fons” d’inversió.

dijous, 12 de desembre del 1996

Con-jugats

A finals d’octubre proposàvem els lectors d’aquesta columna que exploressin les curioses propietats semàntiques d’aquelles conjugacions verbals que aprenen, amb una cantarella, els estudiants aplicats de llengua com qui aprèn la taula de multiplicar. Veig una veu, el magnífic llibre del psicòleg Oliver Sacks sobre el món dels sordmuts, ens havia induït a descobrir un nou sentit a l’inici de conjugació del present d’indicatiu del verb veure. Al suggerent “veig veus” havíem afegit d’altres conjugacions productives com ara “llanço llances”, “obro obres” o “forces força”. El verb morir ens oferia l’argument d’un conte en el qual l’autor provaria de carregar-se un sarraí i ho aconseguiria (moro mors, mor), de manera que vam pensar que conjugant conjugant la collita de dobles sentits podria resultar prou generosa. Val a dir que la resposta dels lectors ha depassat de llarg les nostres expectatives.
La Glòria Estruch (Barcelona) descobreix que conjugar l’empeny a practicar tota mena d’activitats frenètiques: tapo tapes, premso premses, pelo peles, folro folres, tallo talles i pico piques. En Pitu Basart (Caçà de la Selva), en canvi, es dedica a la contemplació (fito fites), descobreix profundes converses entre un fill amoïnat per una mare addicta a l’aigua del Carme (mames, mama?) i encara té esma per imaginar-se una contundent proposta que un conill faria a una guilla en una faula d’Isop (guilla, guillem?). També Josep Ferret (Bcn) fa palesa la seva sensibilitat musical (noto notes), s’inventa un eslògan digne dels afectats pels continus altercats del pont aeri (vull vols, vol volem) i ens informa de les activitats d’un cirurgià que es dedica a sargir la família (cosí cosires). Per la seva banda na Dolors Clota (Manlleu) ens tramet una única con-jugada que podríem posar en boca del famós rei okupa Joan, aquell monarca anglès que ha passat a la història per la seva manca de terres: “Dominaré dominis dominats”, faria el bon Joan.
Més explícit és Alfons Saumell (Bcn) en les seves propostes. A banda s’un sensacional ajudo a Judes que s’explica tot sol, en Saumell ens aclareix les seves altres troballes. Vas va (camines tot vanitós); paro pares (deturo progenitors); vols vol? (desitges comprar un bitllet d’avió?); mato mates (arrenco plantes); tens té?; tinc tens —el sistema nerviós—; uses USA (fas servir els Estats Units); dones dona (fas el paper de pare en un casament); toco toques (tusto els caps d’unes monges); lliuro lliures (pago amb divisa britànica) o l’actualíssim collo colles (faig pressió sobre els intrèpids castellers). Finalment, dos amables corresponsals de Sant Feliu de Guíxols i un de Cabrera de Mar ultrapassen el mer joc lingüístic i s’endinsen en les procel·loses aigües de la ficció. Els uns basteixen una peça teatral en un sol acte amb vint-i-cinc personatges que conjuguen i l’altre elabora una peça de literatura epistolar que podria dir-se “conjuga que conjugaràs”. Dijous vinent en parlarem.

dijous, 5 de desembre del 1996

L’etimològic

La prova irrefutable que aquest país és ple de tocats del bolet lingüístic és el fenomen editorial que ha transformat en un autèntic best-seller una obra ultraespecialitzada (i que ocupa gairebé un metre de prestatgeria) com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. A diferència d’altres obres magnes d’una magnitud similar, que es compren pensant en el futur dels nens i de les quals només es consulten els lloms, el Coromines és citat per escriptors i metges, rebregat per la majoria dels seus usuaris i patit per molta gent de cor senzill que només pretén esbrinar d’on “reforonda” ve una paraula i com a penitència s’ha d’empassar llargues columnes que contenen totes les autoritats que fonamenten l’ús del mot i les complicades disquisicions etimològiques que han enfrontat els partidaris de les distintes teories.
Era obvi que, en ple auge de la societat del benestar, el sirgar s’havia d’acabar. Els editors d’Enciclopèdia acaben de treure el quart dels seus diccionaris complementaris: el Diccionari etimològic de Jordi Bruguera. Un tresor d’una sola peça que resoldrà les ànsies de la major part d’usuaris potencials del Coromines. Un monovolum, com si diguéssim. Escrit amb un afany sintètic notable i editat en una disposició tipogràfica que permet una consulta ràpida i eficaç, el Bruguera conté els currículum vitae de més de cinquanta mil mots catalans. Derivats inclosos.
A més, Bruguera esmena les errades més celebrades de l’Alcover-Moll i el Coromines. Per exemple, el controvertit origen d’una clàssica pròtesi d’excursionista anomenada xiruca que animà la publicació de l’últim volum del Coromines. Mentre el mestre Coromines s’embolicava en complexes elucubracions que el duien a afirmar que les xiruques provenen del basc, el periodista especialitzat en nyaps Lluís Bonada documentava la veritable història de la xiruca. Bruguera la recull amb sobrietat: Xiruca: “mena de calçat”, c. 1950, del gallec Chiruca, marca registrada escollida pel seu fabricant català, Esteve Fontfreda; el mot és el dimin. de Mercè en gallec, títol d’una obra de teatre del gallec Adolfo Torrado (1904-1958), molt representada els anys 1941-42; el fabricant usà el nom com a marca en honor de la seva dona Mercè.
Per cert, “reforonda” (que no surt ni al Coromines ni al Bruguera) era una interjecció que va popularitzar la cantant Pilar Alonso en un cuplé basat en les experiències d’una noia en un tramvia (...la campaneta del tramvia, quin sobresalt que tinc. Que tinc, que tinc... ) al qual anys després pujaria la Núria Feliu. Un verset del cuplé original descrivia les lúbriques estretors de la plataforma així: “Sobretot la plataforma és fornal del foc més viu. Si hi van xicots i noies, reforonda, quin caliu!” Això de “reforonda” al·ludeix al marquès de Foronda (con Mariano de Foronda y González-Bravo), un comandant de cavalleria que va ser el primer director de la companyia de tramvies “Les Tramways de Barcelone”, a 1905.

dijous, 28 de novembre del 1996

L’ou com balla

La professió més apreciada pels amants de les vocals és la de venedor d’ous. En molt poc espai —només sis caracters— l’ouaire aconsegueix encabir les cinc vocals sense repetir-ne cap. D’una manera precisa i elegant. Bella. Ja hem parlat diverses vegades dels mots que contenen les cinc vocals sense cap repetició, dits pentavocàlics o panvocàlics, com ara boniquesa, Boileau, aconseguir o Cointreau. És un fenomen prou freqüent —sobretot en les formes verbals conjugades— i es detecta amb un simple cop d’ull, de manera que crea tanta addicció que alguns enigmòfils els atresoren en llistes interminables confegides amb mots de llengües diverses. Encapçalades invariablement per un ouaire, el pentavocàlic més curt que permet la llengua catalana.
A banda de l’ou com balla i del famós ou de Colom, els ous tenen una presència notable en el món de l’enigmística. Un advocat barceloní que conec es vanta d’haver posat un jutge en un compromís per culpa dels ous. Concretament dels “huebos”. Així, en espanyol i amb be alta. Resulta que l’advocat ouaire mantenia unes relacions més aviat tibants amb un jutge de l’Audiència de Barcelona i va decidir parar-li un parany. En un dels plets que els enfrontava, el lletrat va apel·lar a una decisió del jutge “por huebos”. Aquest va interpretar les seves paraules com una grolleria i el va sancionar per desacatament. L’advocat, tranquil i sorneguer, va aportar el diccionari de la RAE i el va obrir per la pàgina corresponent. L’arcaïsme “huebos” (o “uebos”) —provinent del llatí opus— no és pas cap grolleria en castellà. Simplement vol dir necessitat. L’anècdota, segurament apòcrifa, m’ha recordat que en algun lloc de l’arxiu tenia una carpeta plena d’ous enigmístics del Segle d’Or.
Així, Francisco Acuña de Figueroa —a Poesía diversa— amagava l’ou escrivint “Blanco y casi transparente,/ soy grato y apetecido;/ vida y ser propio no tengo,/ aunque de madre he nacido./ Salí preñado de un feto/ concebido antes que yo,/ que aunque nace de mí, es hijo/ de la hembra que a luz me dió”. També Cristóbal Pérez de Herrera amaga l’ou en una de les composicions recollides als seus Enigmas : “Está dentro en mi corteza/ temperamento contrario,/ soy alimento ordinario,/ y esfuerzo a naturaleza/ cuando el mal es adversario”.
Al Polifemo, una de les obres mestres de Góngora —escrita en octaves reials, sumptuós metre italià—, l’autor espanyol va perfeccionar la faula mitològica “seriosa” però també fou l’iniciador de la faula “burlesca”, amb les seves composicions sobre Hero i Leandro i sobre Píramo i Tisbe, històries lacrimògenes narrades per Góngora en to de farsa i escrites en castís metre de romanç. Per exemple, Leandro mor ofegat, i Hero, en veure el seu cadàver a la riba de la mar, es llança pel penyasegat des d’una torre. “Murieron como dos huevos”, diu Góngora: “él pasado por agua y ella estrellada”. Mortal de necessitat. “Por huebos”, que diria l’advocat.

dijous, 21 de novembre del 1996

Pangrama

Els figuerencs sempre han estat uns eixelebrats egregis. Ara acaben de traslladar la pràctica enigmística al fastuós món de l’art. Després d’haver torpedinat, ja fa mesos, la pomposa exposició de caire oficialista “artistes de l’Empordà” amb una rèplica implacable dita “autistes de l’Empordà”, un grup heterogeni de terroartistes han muntat una nova exposició a la galeria Canaleta de Figueres anomenada “Pangrama”. Un pangrama, com ja saben els assidus d’aquesta secció, és una frase que conté totes les lletres de l’alfabet. La fan servir els professors de mecanografia per tal que els seus pupils practiquin la digitació de totes les lletres del teclat i tendeix a la brevetat. Per entendre’ns, com més curta millor. Tant se val si l’absurd hi senyoreja. La qüestió és fer-hi sortir totes les lletres de l’alfabet com a mínim un cop. Entre els practicants il·lustres de la pangramàtica hi trobareu Umberto Eco. Els seus ameníssims articles recollits en els quaderns mínims en van plens, de trapelleries pangramàtiques. Per exemple, aquest pangrama irreductible en italià de només 21 lletres “TV? Quiz, Br, Flm, Dc... Oh, spenga!” que es pot llegir després de desxifrar-ne els acrònims (Brigate Rosse, Federazione Lavoratori Metalmeccanici i Democrazia Cristiana).
Els ardits figuerencs de “Pangrama” han convocat una trentena llarga d’autistes i els han repartit una lletra de l’alfabet a cadascun perquè en fessin el que volguessin. Com que no tenien prou lletres també han lliurat signes de puntuació. De manera que la cosa ha quedat molt brossiana. Així, per exemple, l’escriptor Vicenç Pagès —autor, entre d’altres, de la magnífica novel·la El món d’Horaci— ha triat la ce trencada i després ha actuat en conseqüència: ha agafat una C i l’ha trencada. El resultat és una magnífica ce esquerdada sense copyright que evoca, a parts iguals, la C del Departament de Cultura de la Generalitat i la C dels trens de rodalies (sic) de Renfe. L’únic ciutadà censat a Evrugo, l’insensat artista Zush, ha escapçat la zeta i n’ha fet una mena de nas. També són notables una pitagòrica L de làser del dissenyador internàutic Àlex Gifreu, la S de superman de l’inclassificable avantguardista Sebastià Roig, les Ces senceres de l’instigador del Museu del Joguet de Figueres Josep Maria Joan i Rosa —exemplar vivent de nom tetraonomàstic—, la B escàpola del dibuixant de còmics Enric Bug, la G coagulada del periodista Guillem Gayà o l’escaquista W de l’impressor Josep Maria Benejam. L’elenc es completa amb fotògrafs (Jordi Puig), cartellistes (Lluís Peñaranda), retocadores de fotos (Cati Palou), galeristes (Pep Canaleta), dissenyadors (Carolina Trebol), historiadors (Enric Pujol), etcètera. Fins i tot hi ha un filòleg medievalista (David Guixeres).
La fugaç exposició, en cartell a la Canaleta del 19 al 31 d’octubre passat, demostra tres coses: que la paraula pangrama hauria de ser als diccionaris catalans, que els objectes trobats són de qui els busca i que l’alfabet sumeri ve de Figueres.

dijous, 14 de novembre del 1996

Paraules encadenades

La irrupció sobtada de Jordi Galceran en l’escena del nostre teatre demostra que el cas Belbel no és un fet aïllat. Les estrenes de dramaturgs novells no abunden, però ja no són cap missió impossible. Hi ha una colla d’autors post-Benet que produeixen peces dignes de ser representades. I, de fet, noms com ara Sànchez, Cavallé, Baulenas o el mateix Galcerán ho demostren. El cas de Jordi Galceran, però, és especialment destacable. Les seves dues últimes obres s’han endut els dos premis més importants de teatre de text en el nostre àmbit. Va guanyar primer el Born de Menorca amb Paraules encadenades (que serà properament representada) i després s’embutxacà l’Ignasi Iglésias amb La realitat (Dakota), actualment en cartell al teatre Poliorama de Barcelona.
La recent publicació de Paraules encadenades (Edicions 3 i 4. València, 1996) ens permet assaborir d’avançada les notables aptituds de Galcerán per a la comèdia. Una comèdia a la manera d’aquelles maquinetes d’afaitar en dos temps que primer tibaven i després rasuraven. Tot alhora, però. Amb una contundència tan aclaparadora que, en acabat, l’usuari es queda molta estona passant-se la mà per la cara davant del mirall. Gaudint de l’apurat. En el text, un psicòpata que ha segrestat una dona en un espai aïllat juga amb ella a saltar constantment per damunt de la fina ratlla que separa la veritat de la mentida. Una històrica frase ambigua de Gabriel Ferrater serviria per definir la situació que Galceran basteix: “una jove veu l’amenaça”.
L’amenaça creix, en determinats moments, gràcies a la dèria del psicòpata pels jocs de paraules. De fet, el títol de la peça descriu el mecanisme lingüístic que l’inquietant personatge transforma en una autèntica ruleta russa. La víctima es veu obligada a jugar-se els ulls (i la vida) a les paraules encadenades, una espècie de ping-pong oral que construeixen els contendents a partir d’una concatenació de paraules que sempre han de començar amb les mateixes lletres que conté l’última síl·laba de l’anterior. Així, quan el psicòpata proposa guerra, la víctima replica Ramon, ell moneda, ella darrera, ell ràpid, ella pidolaire, ell retorn, ella tornar, ell narcotràfic, ella ficar, ell carta, ella tarat, ell rata... La ductilitat del mecanisme permet Galceran anar motllurant l’enigmàtic sentit de la peça des d’aquestes enumeracions de mots i, alhora, preparar d’una manera impecable algun cul de sac esfereïdor. Perquè les paraules encadenades no són un mer passatemps interminable per amenitzar els llargs viatges per autopista, sinó que permeten desenvolupar estratègies guanyadores que portin el contrincant a un cul de sac. Com quan la víctima encamina el psicòpata cap a una síl·laba final que no és productiva en català: ella rauxa, ell xafarranxo, ella xop, ell xopar, ella (triomfant) parentesc...
Cap lector o espectador de Paraules encadenades no tornarà a jugar-hi en una tediosa cua d’autopista sense intuir, ni que sigui de passada, que autopista és parònim d’autòpsia.

dijous, 7 de novembre del 1996

Home pobre, homes rics

L’enigmista britànic Peter Newby, autor de diversos llibres de jocs de paraules originals seus, fa una ressenya en una revista nord-americana d’un best-seller americà d’aquells que aquí no gosen publicar ni els editors de best-sellers. La novel·la es diu The Holy Blood and the Holy Grail i està escrita a sis mans per Michael Bagent, Richard Leigh i Henry Lincoln. La cosa va d’esoterisme i sembla que l’estil pretén imitar el de Michael Crichton. Un híbrid entre Vázquez Figueroa, J.J. Benítez i Lluís Racionero, per entendre’ns. La notícia de la ressenya no ens cridaria l’atenció si no fos que Newby la publica en una publicació especialitzada en enigmística.
Resulta que els autors basen tot l’argument de la novel·la en un joc de paraules. Concretament en una xarada que han extret de la denominació anglòfona d’aquell famós calze de Crist que ha fet anar de bòlit, entre d’altres, l’inefable doctor Indiana Jones. Bagent, Leigh & Lincoln descobreixen un sentit ocult al mot “sangreal” (conegut entre nosaltres com Sant Graal i entre els anglesos com Holy Grail). Normalment la paraula s’escindeix en San/Greal (sant graal). B, L & L han decidit que també podia ser una xarada de Sang/Real (sang reial). De manera que la troica ha tirat pel dret i ha capgirat tots els principis coneguts de la història i la teologia per tal d’ajustar-los a la seva troballa enigmística. Aixi, Jesucrist s’escaqueja de la crucifixió, es casa amb Maria Magdalena i del seu nombrós llinatge sorgeixen els autèntics dipositaris del Sant Graal, en el sentit de “sang reial”. La història es complica quan aquests nobles tocats per la gràcia divina entronquen per via sanguínia amb els primers reis carolingis, i més encara quan la línia genealògica arriba als primers croats que pretenien reconquerir Terra Santa i, posteriorment, a la francmaçoneria.
El més entranyable és que tot el muntatge prové d’una simple xarada. Probablement Bagent, Leigh & Lincoln són els primers enigmistes de la història que s’han fet milionaris gràcies a un joc de paraules. A les antípodes de B, L & L trobem el gran poeta portuguès Fernando Pessoa. El seu gust per la paronomàsia no només el va perdre, sinó que va arruïnar un empresari de la distribució de begudes que pretenia introduir una novetat anomenada Cocacola al Portugal de primers de segle. L’empresari li va encarregar que inventés un bon eslògan per introduir la nova beguda refrescant. Pessoa, que segurament estaria pensant en una altra mena de beuratges, va inventar-se’n un basat en el joc paronomàsic que separa els verbs portuguesos “entranhar” i “estranhar” (prendre i trobar a faltar). L’eslògan amb què Pessoa pretenia fer vendre cocacoles assegurava que primer te’n prens una i després la trobes a faltar. El ministeri de Sanitat de l’època, en plena batalla legal contra l’opi i derivats, va prohibir la importació de Cocacola per considerar que l’eslògan pessoà la definia com una substància perillosament addictiva. Injustícies de la vida.

dijous, 31 d’octubre del 1996

Con-jugar

L’aprenentatge metòdic i melòdic de la taula de multiplicar té un ressò escolar que ens trasllada a les aules ombrívoles del passat. Escenaris en blanc i negre inundats per l’escandalosa obvietat del vuit per vuit seixanta-quatre. La banda sonora plaent d’aquells senyors Esteve que entenien el progrés com una mera multiplicació. Que hi creien. L’aprenentatge també rigorós de les conjugacions verbals, en canvi, enclou el ric descobriment de l’altre. Dels altres. Canto, cantes, canta, cantem, canteu, canten. L’estudiant es veu obligat a fer tots els papers de l’auca. No progressa. Només canvia. Muta, mutem, muteu. Adopta tots els punts de vista que cada llengua és capaç de desplegar.
Potser per això, les variades formes verbals de les llengües romàniques permeten una modalitat ben interessant de polisèmia. La idea ens ha vingut tot llegint un llibre imprescindible per entendre el complex món dels sordmuts: l’assaig d’Oliver Sacks Seeing voices, traduït al català com “Veig una veu” (Proa-Butxaca, 1996). Sacks fa la dansa dels vels i ens endinsa, amb la força d’una novel·la, en aquest món dur i apassionant del silenci. El títol sinestèsic amb què Sacks bateja la seva excursió pel llenguatge de signes ens obre la porta de les conjugacions ambigües. Seeing voices (veient veus) podria ser fàcilment substituït per les formes verbals de les dues primeres persones del present d’indicatiu del verb veure: “veig veus”. I encara, el duet podria esdevenir troica si hi afegíem la tercera persona del singular: “veig veus, veu?”.
A partir d’aquí, la línia de recerca sembla clara. Cal buscar parelles consecutives de formes verbals conjugades que siguin ambigües. No és pas fàcil. Normalment, el temps més productiu és el present d’indicatiu. I, encara, les dues primeres persones. Així, si conjuguem el verb llançar toparem amb un clàssic de les frases ambígües: “llanço llances”. És difícil trobar parelles conjugades tan nítides com veig veus o llanço llances. La col·lisió morfològica de verbs com fúmer i fumar ens ofereix “fumo fums”, d’obrir en treiem “obro obres”, de forçar “forces força” i un verb tan suat com fer ens en permet conjugar tres d’encadenades: “fa fem” (produeix un excrement), “fem feu” (en produïu) i “feu fan” (fortifiquen).
Com es pot apreciar en els dos últims exemples, la qualitat de les troballes sovint es veu enterbolida per una sintaxi forana que només la inversió pot endolcir. Així, una troica tan violenta com “moro mors, mor” (et carregues un sarraí i efectivament perd la vida) també és violenta des d’un punt de vista sintàctic. La conjugació ambigua és un joc de paraules esquerp. Poques vegades podrem defugir el jo-tu del present d’indicatiu. Algun subjuntiu escadusser i forçat com “(t’)incorporis incorpori” (t’hi afegeixis sense cos) o un futur manipulat “serè seràs” completen la nostra migrada collita inicial. Si trobeu algun trofeu conjugat, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 24 d’octubre del 1996

Jeroglífics

Els nigerians de la tribu Yoruba tenen una manera fantàstica de lligar gràcies a l’enigmística. Quan un jove yoruba perd el cap per una companya de tribu li fa arribar sis coses de cop. Sis regals iguals. Tant se val si són pedres o palles o plomes o cigrons o formigues. La qüestió és que n’hi hagi mitja dotzena. El número sis en la llengua dels yoruba es pronuncia “efa”. Però “efa” també vol dir “atret”, de manera que si la mossa té tres dits de front, en rebre la mitja dotzena d’andròmines, sap que l’andova li està dient “em sento atret per tu”. Les yoruba més llargues acostumen a pagar el seu galant amb la mateixa moneda. Per poc que els vagi la marxa, carreguen el pobre missatger amb vuit andròmines per tota resposta. Vuit, que en yoruba es pronuncia “ejo”, també vol dir “d’acord”. Hi estic d’acord. Llàstima que la llengua dels yoruba ens privi d’arrodonir aquesta història com caldria. La dimensió eròtica de la jugada seria molt més potent si “d’acord” no fos homòfon del número vuit sinó del nou. Però vaja.
Els italians, que d’enigmística en saben un niu, tenen una especial tirada per l’anomenat rebus criptogràfic. Rebus és el senzill mot llatí (vol dir cosa) amb què els transalpins coneixen una variant un xic més sofisticada de l’enigma gràfic que nosaltres anomenem jeroglífic. De rebus criptogràfics se’n publiquen molts, a Itàlia, i de tant en tant es convoquen concursos. Un dels autors més insignes del gènere és el cantautor Paolo Conte. A més, un campió del gènere anomenat Franco Bosio n’ha publicat una mena de vademècum anomenat Il libro del Rebus (Garzanti, 1993). Bosio, que guanyà el “Superprestige” al millor autor de rebus dels anys 1989 i 1990, estableix la història del jeroglífic des de la prehistòria fins als picture puzzle nord-americans i proposa 150 jeroglífics amb les seves respectives solucions. A més, descriu les regles de confecció i les claus de lectura, aporta diverses curiositats i reuneix un complet glossari dels “termini rebussistici” en italià.
Entre nosaltres, el professor de català per a adults Jordi Esteban va camí de convertir-se en l’Ocón de Oro local. A primers d’aquest mes d’octubre, en el bulliciós marc de la primera jornada de passatemps que els editors de les revistes “Passatemps” i “K-Mots” organitzaren a les Cotxeres de Sants, Jordi Esteban va presentar el seu segon recull d’enigmes gràfics. Es tracta del primer volumet de la nova col·lecció Trencabanyes: 444 jeroglífics per desjeroglificar , editat a Badalona per l’entusiasta gent d’Enigma Card. Els millors jeroglífics de Jordi Esteban (que han millorat força l’aspecte visual gràcies als dibuixos d’Enric Garcia) són els basats en homofonies. Nets i xocants com una cleca. “Què t’han fet, nebodet meu?” pregunta el 306 sota el dibuix d’una bústia de correus (un abús, tia). “On vas ara?” fa el 167 sota un rètol ALTRA DANSA (al treball). “Per què estàs disgustada?”, diu el 219 sota un ciri, el Foix i el Francolí (es pel Màrius).

dijous, 17 d’octubre del 1996

Campionat de Scrabble

Sempre que algú em demana que descrigui la felicitat em vénen al cap aquells vaixells impressionants que solquen les aigües del Mississipí propulsats per unes gegantines rodes. L’imaginari literari i cinematogràfic ens els ha pintat plens de jugadors professionals de pòquer que fan timbes interminables mentre beuen bourbon i fumen havans. Ja m’estan bé, aquests nous paradisos fluvials. Però jo hi canviaria un petit detall. Els jugadors, també professionals, no omplirien les taules de cartes sinó uns taulers verds de fitxes lletrades. Jugarien a Scrabble. Això és el que vull ser quan sigui gran. Jugador professional de Scrabble.
Ara, de sobte, aquesta fantasia onírica sembla possible. Passat demà, dissabte dinou, a la Sala Xúquer de València. I el proper dissabte 26 a Barcelona. Però (sempre hi ha peròs), les timbes esdevenen campionats, els vaixells del somni desapareixen i, a més a més, la llengua tampoc no és la que havia de ser. Quan la casa Borràs (els empresaris que van portar la màgia a Mataró) tenia els drets sobre la marca Scrabble es va aconseguir que el català fos una de les 31 llengües diferents en les quals hi ha versió del rei dels jocs de tauler que encreuen paraules. Corria l’any 90. L’emprenedor expert en jocs Oriol Comas i el doctor en Lingüística Lluís de Yzaguirre van muntar l’adaptació a la nostra llengua de l’insigne joc. Poc després, en el marc escolar del Saló de l’Ensenyament, els promotors de la idea van muntar dos campionats escolars en modalitat duplicada i l’olímpica temporada 91-92 en un bar especialitzat en jocs anomenat Queimada (Dos de Maig, 270) naixia la primera lliga catalana de Scrabble.
Encara ara, quatre temporades després, cada nit de dimecres una quarentena de jugadors provinents del món de l’enigmística professional, el periodisme, la literatura, les ciències diverses, la infermeria, l’administració, la crítica literària, la docència universitària o la daurada jubilació quedem emparaulats al nou Queimada (Independència, 323). De manera que la iniciativa que Mattel (els pares de la Barbie d’aquí són ara els nous propietaris dels drets) no és una primícia per aquests verals. Mattel ha muntat el seu Club Scrabble i organitza des de Barcelona un “1er Campeonato Nacional” del joc només en espanyol. Les convocatòries de la fase prèvia són a Madrid (5/10), València (19/10), Barcelona (26/10), Sevilla (9/11) i Bilbao (16/11) i la gran final a Madrid el 30/11. Si en voleu informació us la daran al telèfon 93/4103606.
Alguns dels aficionats catalans al joc hem decidit no boicotejar el campionat pel mer fet de ser només en castellà, de manera que potser ens posarem a estudiar el suculent diccionari de la RAE, amb la secreta intenció de presentar-nos-hi per Barcelona o València, arribar a la final de Madrid i, un cop a la capital del Regne, treure de les nostres butxaques el saquet amb les fitxes de la versió catalana del joc i proposar, amablement, de fer la final en català. Ho aconseguirem?

dijous, 10 d’octubre del 1996

Inscripcions

L’investigador alemany Géza Alföldy ha deixat ben descansats els segovians de pro. Esperonat per una curiositat insaciable i pels 10.000 marcs d’un ajut concedit per l’Institut Arqueològic Alemany, aquest expert en epigrafia acaba de resoldre l’enigma de la inscripció que havia presidit el famós Aqüeducte de Segòvia. Temps era temps, quan Espanya encara no era identitària i els romans campaven per la península, l’emperador Trajà ordenà de col·locar una inscripció daurada al primer pis de l’emblemàtic aqüeducte. Les lletres de bronze tenien 30 centímetres d’alt per 5 d’ample i estaven a 20 metres del terra, fixades a la pedra mitjançant uns claus que han deixat petja. L’arqueòleg alemany va fotografiar minuciosament els 204 forats que tatxonaven la façana occidental i els 200 de l’oriental.
En totes dues façanes la inscripció era la mateixa, però les dificultats d’accés i la longitud del text havien mantingut el misteri. Ara el senyor Alföldy l’ha resolt combinant lògica, coneixements històrics i una bona dosi de pràctica enigmística a l’hora de barrejar les lletres possibles. La inscripció és anodina, descriptiva i formal: Imperatoris Nervae Traiani Caesaris Augusti Germanici, pontificis maximi, tribunicia potestate II, consulis II, patris patriae iussu Publius Mummius Mummianus et Publius Fabius Taurus IIviri municipii Flavii Segoviensium aquam restituerunt. L’única gràcia és l’últim mot. “Restituerunt” vol dir que Trajà no fou qui la construí sinó qui la va fer reconstruir.
Les inscripcions mig esborrades o els rètols incomplets conformen un dels territoris fronterers més interessants de l’enigmística. En aquestes latituds l’enigmística limita amb l’epigrafia en els processos de desxiframent (com en el cas de Segòvia) o en el propi resultat de la inscripció descoberta. Per exemple, en una església asturiana anomenada San Salvador, hi podem trobar una curiosa pedra sepulcral amb una inscripció incompleta relativa al príncep Silo, que fou qui la va fer construir. Aviat veiem que la inscripció repeteix les mateixes lletres sistemàticament. Si completem la sopa de lletres tenim un rectangle de 19 caracters horitzontals per 15 verticals amb una S al centre exacte. Així, la ratlla central fa ECNIRPOLISILOPRINCE i la columna NIRPOLISILOPRIN. Aleshores, partint de la S central es pot llegir, igual com a l'església de San Salvador, la inscripció SILO PRINCEPS FECIT (el príncep Silo em va construir) de 45.760 maneres diferents.
És clar que el pas del temps no és l’únic culpable de la progressiva pèrdua de lletres de certes inscripcions o rètols. També el vandalisme enigmístic hi té a veure. He de confessar que, fa anys, vaig acompanyar una colla d’activistes a clavar enganxines de “En català!” a tots els rètols que trobàvem en la llengua cervantina. Jo tenia, no sé pas per què, una flaca per un rètol del metro que deia “NO SUJETAR LAS PUERTAS”. Sempre feia el mateix. Tapava dos dígrafs amb enganxines: NO i ER.

dijous, 3 d’octubre del 1996

Els mots cangur

L’enigmista nord-americà Richard Lederer proposa una variant de descart prou interessant a l’últim número de “Word Ways”. Pren la imatge dels marsupials característics d’Austràlia i la desenvolupa en el reialme dels jocs de paraules. Els mots cangur, així, són paraules que duen a la panxa vocables més curts. La gràcia dels cangurs de Lederer es basa en la relació xocant entre les personalitats semàntiques de la paraula mare i la filla. En un dels seus exemples, l’americà troba que un dels fills del PLAGIARIST (plagista) és també un mentider (pLagIARist= LIAR). Les lleis que permeten descobrir mots cangur genuïns són només dues: que les lletres del nounat ja estiguin disposades en ordre al nom de la mare (no es pot saltar mai enrera) i que no totes siguin contigües (de manera que, com ja ens temíem, l’art no pot ser mai fill de l’ARTesania). El pare cangur també suggereix d’eliminar els mots estrictament derivats (com ara PARLA de PARauLA), encara que compleixin els dos requisits, en pro de la qualitat del ramat.
Alguns dels cangurs de Lenderer són curiosos, però diuen molt poc a favor del seu sentit comú. Per exemple, s’emociona en descobrir petroli (oil) en una petroquímica (petrOchemIcaL), cacau (cocoa) a la xocolata (ChOCOlAte) o un cor noble en una persona hoNOraBLE. En aquesta línia de burda coherència hem acabat trobant un cangur català que tragina un sòsies de Ferran VII. Certament, segons en quines circumstàncies, posem a l’entorn de la clínica Dexeus, un ESPERmATozoide és l’esperat. Altres cangurs directes ens servirien per titllar la PintURA de pura, l’esCRIpTura de crit o l’eScUlTURA de sutura.
Lenderer proposa diverses modalitats de cangurs. En destaquem tres i les bategem de manera fraternal: els bessons, els multigeneracionals i els mals germans. Els primers són mots cangur que traginen bessons, trigèmins o un nombre major de cangurets de la mateixa generació. Així, si remenem bé els contenidors hi podrem trobar cotó, cer, cons, cors, un cos, un tors i un tenor (o dos). Si, per contra, anem a un casament com cal, trobarem que és cast i sant (amén). Evidentment, la tria del cangur adult aquí és essencial per aconseguir una certa versemblança. No té cap gràcia trobar un gla en una esGLésiA. En canvi, ja està una mica millor extreure primer “sense” i després “èxit” de l’existencialisme.
Els mots cangurs multigeneracionals són l’os de la família. Es tracta de trobar un mot inicial prou llarg com per fer-lo aviat avi. Així, si prenem l’omnipotent televisió descobrirem que pot comportar alguna lesió (teLEviSIO) i d’aquest cangur nounat encara n’extraurem un so (leSiO). Qualsevol arbre generacional de cangurs superior a tres generacions serà considerat un Guinness. Finalment, els caïnites mals germans són els més perversos. És el cas de Barcelona, que pot ser bona (si la bossa sona), però també pot ser bacona. Si de petits us emocionava “Skippy”, envieu els vostres cangurs a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 26 de setembre del 1996

De centons

Un centó era una mena de capa feta amb pedaços d’altres robes que va acabar per donar nom a unes curioses composicions literàries confegides amb versos preexistents d’un autor famós. Aquest gènere malastruc, situat prop del simpàtic “apropiacionisme” que propugnen certs artistes contemporanis, data d’un prolífic poeta llatí del segle IV anomenat Dècim Magne Ausoni. Un encàrrec de l’emperador Valentinià l’abocà a escriure una celebrada (per obscena) composició intitulada Centó nupcial bastida exclusivament amb mitjos versos barrejats d’Homer, en la qual Ausoni estableix la llei d’or del gènere (mai manlleva dos versos seguits). Després el terme centó s’aplicà a tota mena de pastitxos o potpourris (musicals, prosaics, dramàtics, discursius). L’Edat Mitjana en va plena, d’aquestes transcripcions desordenades de versos que componen un nou poema. La moda del centó recolzà especialment en Homer, però els jolius plagistes també manllevaren versos de Lucreci, Ovidi o Estaci i, de fet, els centons més famosos són els virgilians.
Un dels arguments recurrents dels centons és la vida de Crist. L’emperadriu de Constantinoble Eudòxia la va reescriure amb mitjos versos homèrics i, com una nova evangelista, una noble romana que es deia Proba Falcònia s’hi posà usant només versos de Virgili. La vida virgiliana de Crist ha sofert pel cap baix tres reescriptures molt posteriors des de tres de les cultures dominants europees: les versions d’un canonge francès del segle XVII anomenat Stephan Pleurre, una de coetània signada pel gentilhome anglès Alexander Ross (amb l’horrorós títol de Virgilius Evangelizans, sive historia Domini et Salvatoris nostri Jesu Christi Virgilianis verbis et versibus descripta ) i, la més recent, la Vita di Cristo narrata da Virgilio, publicada fa cinc dècades per l’enigmista italià Anacleto Bendazzi (a Bizzarrie Letterarie, Autoedició. Seminario di Ravenna, 1951).
Els centons són un plagi legal en el qual l’autor del trencaclosques acostuma a citar la font de procedència de cada hemistiqui que empra. En el cas de Bendazzi, cada vers va aparedat per dos codis: el primer indica la localització exacta del mig vers inicial (E per Eneida, G per Geòrgiques, B per Bucòliques i el número de vers) i el segon codi ubica d’igual manera el mig vers final. La gràcia d’un bon centó és que no grinyoli. Evidentment cal triar amb molta cura l’autor de partida, com més prolífic millor, i després remenar entre tots els seus versos els passatges que millor escaiguin a les intencions temàtiques del reescriptor.
És bàsic no caure en la temptació indecent d’eliminar tota referència a la denominació d’origen dels versos. Altrament, el poeta s’exposa a una querella. És clar que, ben mirat, fóra preciós que el proper premi Carles Riba el guanyés un centó hàbilment bastit amb vers fragments ribians o el Vicent Andrés Estellés dels Octubre recaigués en un pastitx de mitjos versos amb el traç de l’autor de Donzell amarg. Volen dir que els jurats ho notarien?

dijous, 19 de setembre del 1996

Sentiment i enigma

Trobo en una llibreria de vell Enigmística popular (endevinalles i altres jocs d’esperit) (Políglota. Barcelona, 1922) del folklorista Valeri Serra i Boldú. Recull endevinetes, endevinalles, xarades, palíndroms, calembours i problemes de caire aritmètic. És el volum 36 de la col·lecció Minerva, una mena de que-sais-je? nostrat amb vocació de reunir “coneixements indispensables” patrocinat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya. Comparat amb d’altres reculls de l’època, els continguts són minsos i poc originals, però és interessant perquè eixampla l’àmbit del terme Enigmística en relació a l l’ús que en feia Amades.
Serra i Boldú n’exclou “jeroglífics, salts de cavall, anagrames, logogrifs, converses, acròstics, metagrames i demés combinacions que un dia tingueren filòsofs i poetes per conreuadors, i avui romanen en la secció recreativa d’alguna que altra revista”. Els troba massa cultes. El primer paràgraf del pròleg il·lustra el concepte difús que els folkloristes tenien de l’enigmística: “És singular i extraordinàriament interessant aquesta branca del Folklore integrada per l’Enigmística, no menys que l’anomenada jocs d’esperit. Constitueixen un caire ben distint d’altres manifestacions de saviesa popular. No s’hi representa la quinta essència del fruit d’observació com en el dictat d’un adagi, un proverbi, un refrany o un aforisme: no hi ha deixatada una lliçó o un exemplari com en la rondalla, tradició o llegenda; no és l’obra perfecta del sentiment condensada en una cançó, ni es veu a través d’ella tota la gamma psicològica que suposen els bellugosos jocs d’infants, omplint tots els moments de l’edat florida. L’Enigmística no és fruit del sentiment, sinó de l’estudi. En els jocs d’esperit no hi entra per a res la valor afectiva sinó la reflexió”.
L’última frase és contundent. De debò l’enigmística bandeja el reialme del sentiment per centrar-se només en la reflexió? Quan, immers en l’agradable tràngol de traduir els guions radiofònics dels germans Marx al català, em dedicava a llegir tot el que em queia a les mans de teoria de la traducció, vaig topar amb una afirmació equivalent: “els jocs de paraules no tenen estructura profunda”. Aquesta profunditat, és clar, era un terme generativista. Cap de les dues afirmacions no em convencen perquè estan fetes des de la mala consciència de qui no és capaç de trobar un sentit a l’enginy verbal, de qui no troba el foc en el joc.
Els mecanismes de l’enigmística subverteixen el llenguatge. Algunes vegades funcionen com un microscopi que redueix el seu àmbit d’acció a un món clos que es congrega al voltant de la deessa Solució (el cas del cèlebre enigma de l’Esfinx). En d’altres, actuen com un telescopi que escruta el firmament (la incessant recerca anagramàtica dels cabalistes). L’enginy verbal sovint és gratuït, absurd i paradoxal, prop del nonsense. Però, hi ha res més incoherent, menys científic, més vel·leïtós, gratuït i injustificable que els sentiments?

dijous, 12 de setembre del 1996

Max Mix

Ara que l’estiu es marceix sembla oportú parlar d’una de les seves facetes més execrables: la proliferació d’aquests discos compactes anomenats Max Mix que duen una tirallonga de melodies superposades a una caixa de ritmes i un ninot promocional a la coberta (un Aznar de fira, la mòmia dels expedients X, un Stallone —o dos— de pega...). Els Max Mix han esdevingut un gènere musical comparable a l’entranyable “cançó de l’estiu”, ara ressuscitada pertot amb la sorollosa Macarena, que van començar atorgant protagonisme als punxadiscos que triaven els temes i ha acabat per formar part del merchandising que esprem els personatges populars tant com pot.
De fet, duem els Max Mix a l’enigmística perquè el seu nom representa una de les paronomàsies més notables de la nostra llengua. Max Mix prové d’una associació de dos mots anglesos abreviats que designen una cosa semblant a una “barreja insuperable” (maximum mixture), però capgiren l’ordre de la paronomàsia més habitual en I-A. De mots de la iaia, que és com vam batejar-los la temporada passada, el català en va ple, sobretot en el camp de les onomatopeies: un tic-tac designa el soroll d'un rellotge, un pim-pam el d'una arma de foc, un tric-trac el d'una sèrie de xocs ritmats, un xerric-xerrac és una matraca i un xip-xap el xipolleig a l'aigua... La família de les iaies s’eixampla amb una prolixitat tan sorprenent que gairebé ens aboca a la cua de l’Inserso. Així, fent zigazagues pel nombrós inventari de iaies, trobarem que fer una cosa així aixà és fer-la a mitges, anar a un lloc tot xino-xano és anar-hi a pas de bou, els nyic-i-nyacs són enganxades entre persones incompatibles i un baliga-balaga és un panxa-contenta.
El fenomen és d’abast universal. Des del famós duet oriental del Ying i el Yang al periple televisiu de Groucho Marx a l’italianitzant “Così Cosà” de TV3, passant per l’explosiva teoria astronòmica del “Big Bang”. Ara que el laborisme britànic torna a remenar la cua, potser seria interessant desenterrar un terme de la família que els analistes polítics van encunyar després de la Segona Guerra Mundial. Es tractava de la política Lib-Lab que es desenvolupà a la Gran Bretanya durant els anys quaranta i cinquanta. Els partidaris del Lib-Lab defensaven una política liberal respecte al mercat i laborista en la redistribució de la renda. Algú en podria prendre nota.
Els significants de nous referents tampoc no escapen a la febre paronomàsica de la iaia. Així, la digitalització creixent introduïda per les targetes de crèdit i els telèfons mòbils GSM ha adoptat una parella paronomàsica de la família per designar les quatre xifres del número secret (PIN) i les setze que componen el número complet de la targeta (PAN), fins al punt que els traficants de números de targeta són coneguts als Estats Units amb l’edificant apel·latiu de Peter Pan. De manera que si us vola la visa més us valdrà que feu sonar la campaneta.

dijous, 5 de setembre del 1996

Poligrames

Quan vam descobrir el vell diccionari morfològic de l’enigmista nord-americà Jack Levine vam creure sincerament que la salut mental era un concepte difús i indefinible. En plens anys seixanta, Levine agrupava tots els mots de l’anglès que presentaven la mateixa alternança de vocals i consonants (Ronaldo=Basarda=CVCVCCV). La pallissa preinformàtica que es va autoimposar l’autor d’aquell A list of pattern words of lengths two through nine ha perdut tota la seva èpica amb l’adveniment de l’era digital. Però l’ús continuat del diccionari de Levine entre els enigmistes anglosaxons ha provocat el naixement de noves modalitats de joc lingüístic. Per exemple, els poligrames. Si els heterogrames són mots que no contenen cap lletra repetida (com ara cosa-4, ouaires-7 o comptables-10), un poligrama és aquella paraula en la qual cada lletra és repetida un mínim de dues vegades.
L’exemple fundacional dels poligrames en anglès data de 1972, en un article de Ross Eckler a la revista especialitzada “Word Ways”. És el terme matemàtic “nonillion” (9, tres enes i dues is, os i eles) que a Amèrica designa el nombre cardinal equivalent a la trentena potència de 10 i a la Gran Bretanya 10 elevat a 54. Els “nonillions” van desencadenar una batalla per la competitivitat poligramàtica entre els lectors de WW. En el número següent uns normalíssims “intestines” (10, 2einst) milloraven la fita en quantitat i qualitat (5 parelles justes) i la cursa ja no es va aturar fins arribar al rècord absolut amb el plural del substantiu que designa l’antiantropomorfisme en el diccionari Webster: “antianthropomorphisms” (21, 3o-2ahimnprst).
La recerca de poligrames s’ha mostrat molt productiva en italià, atesa la flaca dels transalpins per la pràctica de la geminació o radoppiamento. El català no és una llengua tan favorable, però tampoc no resulta un terreny hostil als poligrames. El poligrama mínim és bisíl·lab i manté una estreta relació amb l’adquisició del llenguatge. Pocs pares deuen ser conscients que aquelles emotives primeres paraules articulades pels seus menuts (papa, mama, iaia, tata, tete, caca) són poligramàtiques. També el recordat Dadà que posà en circulació Tristan Tzara ho era. En el món dels poligrames, la unitat mínima s’oculta, doncs, rere (4, 2er) una doble parella que constitueix un mot de quatre lletres. Més enllà comença l’aventura.
Si anem fent esses (5, 3s-2e) pels viaranys poligramàtics, toparem amb un grup d’elegants estetes (7, 3e-2st) que es relacionen com poden amb una colla de mosses que deuen anar molt restretes (9, 3e-2rst). Davant d’aquest panorama el vianant, apesarat per la seva mala relació amb els temps verbals, farà els següents comentaris: “els retrataré (9, 3r-2aet) amb la meva màquina i després les fotos s’arnaran (7, 3a-2nr) en un armari antic mentre rememoro (8, 2emro) quan els restauradors el ressanaren (10, 2aenrs)”.
Si descobriu poligrames interessants, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem .

dijous, 1 d’agost del 1996

Ni Sant Patró?

Ara que les festes majors sacsegen moltes localitats del país (no us perdeu, d’aquí a quatre dies, la celebració a Vilanova i la Geltrú de la polar marededéu de les Neus en ple mes d’agost), els patrons i les patrones estan d’actualitat. Per això no m’ha sobtat descobrir que els enigmistes anglòfons s’han buscat un sant patró i han desempolsegat la figura de sant Aldhelm. O això és el que afirma l’autor anglès Peter Newby en el seu darrer treball, un esplèndid compendi de gairebé 200 modalitats competitives de jocs de paraules anomenat The Mammoth Book of Word Games (Robinson Publishing. London, 1995). L’Aldhelm dels trons fou un bisbe escriptor del segle VII que introduí el llatí a la verda campinya anglesa. El seu vocabulari artificiós l’elevà a la categoria de mite nacional, fins al punt que del seu recull d’enigmes antics (Aenigmata ) beu el famós Exeter Book .
Però potser la seva peça més celebrada és una sofisticada composició que fa de prefaci al poema De virginitate. Un ver exemple de megalomania acròstica. El poema és un quadrat perfecte i el seu perímetre l’ocupa un mateix vers: Metrica tirones nunc promant carmina castos, en acròstic i teleòstic verticalment, mentre que l’últim vers és el primer a l’inrevés per tal que el perímetre pugui ser llegit contínuament d’esquerra a dreta. Aldhelm queda tan condicionat per la brutal constricció acròstica que alguns dels versos interiors perden bona part del seu sentit, en teoria sempre relatiu a la virginitat. Sigui com sigui, els enigmistes anglòfons l’han triat de patró.
Quin Aldhelm nostrat podem oferir els enigmistes catalans? Una ullada ràpida per l’amè Diccionari dels Sants de Ramon Sargatal (Edicions 62, 1996) ens ofereix uns quants candidats a sant patró de l’enigmística. D’entrada sobta l’àlies, paronomàsic i un xic carrincló, de la santa parella que celebraven ahir l’onomàstica (sant Abdon i Senén, 30 de juliol), també coneguts com Nin i Non. És una candidatura seriosa. No només l’àlies recorda el mític Pich i Pon, sinó que el palíndrom canònic en català que recull la GEC fa “Senén té sis nens i set nenes”. També és bo sant Pere (sobre aquesta pedra/piedra/pierre/pietra construiré la meva església, 29-6) o el sant PIME per excel·lència, sant Pancraç (12-5), patró dels que volen feina per raons homofòniques (no l’heu sentit anomenar mai sant Pencaràs?)
Hi ha més opcions. Potser la misteriosa santa Darina (llegiu l’entrada inquietant de Sargatal, abans d’opinar), l’hilarant sant Hilari (sobretot el de Cardedeu, 13-1), sant Isidor (per les Etimologies, és clar, 4-4), Ot el breu (Picanyol, Ot Pi, 7-7), l’impresentable sant Joan Ante Portam Latinam (no és conya, 6-5), el patró dels humoristes sant Felip Neri (mon pare sempre em deia felipneri, de petit, 26-5), el del PP, sant Josep (pater putativus, 19-3) o, per què no?, sant Sever (millor del revés, 6-11). Si teniu cap candidat, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem després de l’estiu.

dijous, 25 de juliol del 1996

Tautotopònims

La repetició és un dels mecanismes més rendibles de l’enigmística. Moltes de les figures retòriques que es projecten en jocs de paraules s’hi basen, tal com ja hem vist diverses vegades. Potser el cas més espectacular el constitueixen els mots dits trigèmins, neologismes que ens empenyen al quequeig perquè contenen tres síl·labes repetides consecutivament. Alguns dels millors mots trigèmis que ens van proposar els lectors de l’AVUI foren la mamamania (mania furibunda contra les mares), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment papades massa prominents), els robababaus (pispes professionals de l’engany castís) o la semimímica (la variant de la mímica en la qual es parla, encara que només una mica).
Però la repetició no sempre és premeditada. En alguns casos, els complexos viaranys que recorren la història de la llengua s’entrellacen inadvertidament per provocar sintagmes xocants basats en la repetició. En un volumet anomenat Els nostres noms de lloc (Moll, 1982) l’enyorat Enric Moreu-Rey esmenta una variant de topònim que transforma l’accident geogràfic que designa en un nom propi. Com ara la Val d’Aran (vall de la vall), en la qual el mot d’origen basc que designa precisament una vall esdevé el topònim. Moreu anomena aquestes curioses superposicions tautotopònims i explica que gairebé sempre són la petja d’antics pobladors. Els nouvinguts conserven el topònim creat pels pobladors ancestrals sense comprendre’n el sentit, i li afegeixen un apel·latiu en la seva llengua que és l’equivalent exacte o molt aproximat al nom que ja existia. A banda de la Val d’Aran, a casa nostra són notables els pleonasmes del port de l’Ordal, el Salt de Sallent (el salt del salt) i el riu Fluvià (el riu riu). En el cas de l’Ordal, durant el franquisme va arribar a estar retolat Alto del Ordal (alt de l’alt alt en espanyol, occità i català).
A la seva exhaustiva Enciclopedia de los nombres propios (Planeta, 1995) l’enigmista Josep Maria Albaigès, deixeble notable de Moreu, recull un llistat de tautotopònims que permetria fer un bon tour turístic pels indrets pleonàsmics de la geografia mundial. Així, Albaigès assegura que els famosos Alps, Apenins i Balcans provenen dels mots que designen “muntanya” en les llengües ancestrals respectives. El desert de Sahara se’ns revela com el desert de desert, el Castell de Tor com el castell de castell, el port de La Havana com el port de port i el pont d’Alcàntara com el pont de pont. És el mateix que detectem en algunes guies turístiques del nostre país quan, per exemple, parlen de Plaça Catalunya Square o del Passeig de Gràcia Avenue. De fet, enmig de l’actual confusió, la tautotoponímia és una delícia de claredat expositiva. Es tracta d’anomenar rius els rius (Fluvià, Flumen, Rin, Ebre), llacs els llacs (Michigan, per exemple) o deserts els deserts (Sahara, Rub Al-Kahli). La versió geogràfica d’aquella dita catalana tan òbvia: al pa, pa i al vi, vi. Volem tautopolítics!

dijous, 18 de juliol del 1996

Adéu als PETS?

La Direcció General de Tràfic (DGT) ha decidit eradicar el bonic costum de certs ciutadans catalans de practicar l’escatologia amb les matrícules dels vehicles veïns. Allò de l’entrepà PT amb la E d’Espanya de tall. Ara diuen, savis com s’han tornat, que descarten l’ús de la E en les noves matrícules comunitàries dels vehicles espanyols. En una resposta parlamentària a un diputat del Bloque Nacionalista Galego (BNG) els rectors de la DGT asseguraven que les noves matrícules no duran cap altra símbol o caracter que una combinació alfanumèrica de quatre nombres i tres lletres. Set caracters dignes del “Cifras y Letras” per als vehicles matriculats a partir del 1 de gener de 1997. La notícia, dolenta per als soferts gironins que han suat anys per veure la GI circulant pel país però prou tranquil·litzadora per a la resta de catalans que ja es veien lluint PETS per aquestes carreteres de Déu, té notables conseqüències enigmístiques.
D’entrada, tot i que “estaran permeses les enganxines fora del rectangle de la placa”, la idea és que ningú no sàpiga d’on vénen els cotxes matriculats a Espanya. Un enigma, per tant, força útil que ens permetrà circular per la Castellana impunement els dies de Madrid-Barça. Però els doctes funcionaris de la DGT han afegit un comentari ambigu: “no es faran servir aquelles lletres que indueixin a confusió (sic) ni les combinacions malsonants o pejoratives”. Val a dir que els holandesos també practiquen aquesta modalitat innòcua de censura i que els conceptes “malsonant” i “pejoratiu” han estat motiu de més d’una disputa. En la resposta de la DGT, els exemples de tercets a evitar és sorprenent: FEO, CIA, GAL o ETA. No entrarem a valorar el grau de malsonància de l’abominable GAL-ETA, però els altres dos tercets ja entren en un terreny més relliscós. En català FEO ni malsona ni és pas pejoratiu. Només s’entén si ens remuntem a aquell simpàtic Julio que ens delectà amb el seu bon fer durant els anys d’eufòria socialista. ¿Però, i FEA? ¿Tampoc no l’admetran?
¿Acceptaran, en canvi, matrícules com ara PET, PIT, PUT, GRA, FOT, FUM, VIT? ¿I algun exabrupte ignot en gallec o euskera? ¿Hauran de contractar un gabinet de filòlegs amb representants de les quatre llengües oficials de l’Estat? ¿I els blaveros, es queixaran? Perquè si al Lizondo li toca BCN o CAT ja hem begut oli. No saben pas on s’estan ficant. Pel que fa a CIA (en català, rema enrera), la cosa ideològica els pot dur més d’un maldecap. ¿Què faran amb KGB, GEO i cossos així? ¿Acceptarà el senyor Aznar una flota de cotxes oficials amb matrícula ERC, PSC, CIU, BNG, UGT? ¿Us imagineu el senyor Mario Conde sortint de la presó en un BMW matrícula ONG? ¿I el senyor Cuevas lluint xiroi CNT en el seu sedan? ¿Ressuscitarà el MDT entre els cotxes matriculats a Salamanca? Les incògnites són tantes i d’una subtilesa tan aclaparadora que el remei els pot sortir més punyent que la malaltia que pretenen eradicar. Una cosa és segura: si també privatitzen el DGT i posen a subhasta les matrícules es faran d’or.

dijous, 11 de juliol del 1996

Nipons

De nen vaig aprendre que aquell joc tan bèstia que jugàvem a Noubarris cridant “churro media manga mangotero” es deia “cavall fort” en català. Ara, atesa la febre nipona que ha convulsionat el món del còmic, resulta que el “Cavall Fort” del Jep i el Trencapins encara acabarà publicant historietes japoneses d’aquestes que anomenen Manga. Els Manga han envaït el mercat del tebeo. Lluny dels ressons geogràfics (la del Mar Menor) o agressius (d’una bona botifarra els espanyols en diuen un “corte de mangas”) la denominació nipona prové del mot japonès que designa les caricatures i ha acabat per aplicar-se als còmics amb personatges de cara rodona i punys a punt de solfa. Hi ha tants tipus de Manga que fins i tot el Canal 33 els dedica un programa setmanal.
Durant els setanta el japonès va exportar moltes paraules de caire violent gràcies a l’esclat de les arts marcials. El judo (en realitat “art suau, gentil” en japonès) es va posar de moda. Tothom sabia què era el “kimono”, les “kates”, els “dans”, el "tatami" i aquells llits incomodíssims que diuen que van tan bé per a l'esquena: els "futon". Després del judo (una variant del jiujitsu) van arribar el karate (que vol dir “mà buida o oberta”) i d’altres arts marcials com el kung fu que popularitzà David Carradine. De fet, kung fu és la traducció xinesa de karate. Els seus derivats també ens van arribar en la versió nipona: judoka, karateka. Mots que compartien amb la contracultura de l’època un gust especial per la consonant ka (de Kultura) i un cert ressò èuscar. Suposo que no costava gaire imaginar un karateka brandant l’ikurriña. L’estol de mots nipons violents venia a completar els mites dels samurai, els guerrers ninja, la terrible autolesió de l’hara-kiri (“tall al ventre”) i els pilots kamikaze (“vent diví”) de la Segona Guerra Mundial.
Un dels mots de significat més sorprenent és “banzai”, el temible crit que els soldats japonesos udolaven en carregar contra les tropes aliades. Banzai no és pas cap insult. Vol dir “que visquis deu mil anys” en japonès. El que passa és que els soldats nipons s’ho cridaven els uns als altres per encoratjar-se. Amb els anys, malgrat els Manga, les coses han canviat una mica. Els mots que ara ens arriben de l’Extrem Orient són més amables: el saborós “sushi” (fet amb peix cru), l’obsolet mètode “Ogino” (al qual molts devem la vida) o la sorollosa moda dels “karaoke”, a la qual els Dagoll Dagom s’avançaren muntant fa deu anys “El Mikado”, un musical vuit-centista dels anglesos Gilbert & Sullivan. En japonès “mikado” és un títol imperial que vol dir “porta exalçada”, en referència a l’entrada del Palau Imperial, però l’èxit esclatant del musical anglès n’ha fet mot d’ús divers arreu del món. El joc dels bastonets que s’han d’anar treient sense que es moguin els altres també es diu“mikado” i alguns fabricants de llepolies s’hi han apuntat ràpidament per comercialitzar bastonets de xocolata.
Potser aviat els imitadors de l’incomparable “frigodedo” ens sorprendran amb algun apel·latiu entre criogènic i nipó com ara “criogino”.

dijous, 4 de juliol del 1996

Isoacrònims

A primers de maig vam convocar els premis Jordi de Sant Jordi, consistents en la tramesa de noms singulars per la seva pluralitat. Dividíem la convocatòria en tres categories. De parelles anagramàtiques, com la hipotètica Nèlida Daniel que proposàvem, no n’hem rebut cap. De noms ecoics (com els dels escriptors Vidal Vidal, Joan Lluís Lluís, Ponç Pons o Ramon Ramon) n’han arribat uns quants. Alguns amb fotocòpia del DNI inclosa, com el d’un jove mallorquí afincat a Barcelona que es diu Raimond Jaume Jaume; d’altres són personatges històrics, com l’escriptor català del XIX Robert Robert o el cineasta francès Noël-Noël. Però la categoria més concorreguda ha estat la tercera, en la qual requeríem inicials repetides —isoacrònims—. Tant, que ja gairebé estem en condicions d’elaborar un alfabet complet només amb noms de personatges famosos.
Així, Alfons Arús (AA) obre l’alfabet dels isoacrònims amb el seu somriure sorneguer. De BBs n’hi ha dos que han fet circular més les inicials que el nom: la bella Brigitte Bardot i el mestre del blues BB King. El CC té representants en tots els àmbits: des del periodista que dirigí “La Publicitat” Carles Capdevila a actrius com Claudette Colbert o Claudia Cardinale, cantants com Celia Cruz o pseudònims que tripliquen la inicial: Charles Chaplin “Charlot”. Doris Day cobreix l’isoacrònim DD. Federico Fellini l’FF. La gran Greta Garbo o el melòdic George Gershwin el GG. L’isoacrònim HH designa automàticament el murri Helenio Herrera, acompanyat per Herman Hesse. El dramaturg Ignasi Iglesias fa d’II, James Joyce és el gran JJ i l’aguerrit actor polonès Klaus Kinski resol el cacofònic KK.
El pare del cinema senyoreja la casella LL (Louis Lumière), i potser en honor seu, totes les dones relacionades amb Superman comparteixen el seu isoacrònim (Lois Lane, Lana Lang i Linda Lois). De MMs n’hi ha per donar i per vendre: Marià Manent i Marcello Mastroianni fan doble parella amb Melina Mercouri i Marilyn Monroe. El cinema també ocupa la casella NN amb Nick Nolte. Pier Paolo Pasolini ens fa el pes amb el seu triple isoacrònim PPP. I del PP passem al RR de Rodrigo Rato, compartit si us plau per força amb dos antagònics Rafael Ribó i Robert Redfort. La temuda parella SS pot designar el “Noi del Sucre” (Salvador Seguí), el gran músic Stephen Sondheim o els actors Simone Signoret i Sylvester Stallone. Tina Turner fa de TT (potser amb Montoliu). La versió baixeta de l’exuberant BB la constitueix la no menys atractiva Victoria Vera, les dobles ves se les endú William Wyler (WW) i les zetes la incombustible Zsa-Zsa (ZZ) Gabor.
En aquest punt —assolit gràcies a la inestimable col·laboració dels lectors Alfons Saumell, Josep Maria Albaigès, Virgínia Catalán, Pere Pau Gómez, Sílvia Solé i Ramon Grau—, l’alfabet dels isoacrònims només és buit en les caselles de tres vocals (e, o, u) i de tres consonants (q, x, y). Si voleu completar-lo envieu els vostres nominats a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 27 de juny del 1996

Pich i Pon

Entre 1912 i 1915 Joan Pich i Pon va ser alcalde accidental de Barcelona en diverses ocasions. Lerrouxista primigeni, va arribar a presidir la Cambra de Propietat Urbana i a actuar com a comissari regi (juntament amb Cambó) de l’Exposició Internacional de 1929. Fundà un parell de diaris i fou l’alcalde de Barcelona que imposà el govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo l’obligà a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935 (amb d’altres membres del Partit Radical) i l’inici de la guerra civil el va foragitar. Tot un currículum, el d’aquest polític amb nom de joguet.
Però curiosament un home matusser com ell, que accedí a l’alta política amb una formació més aviat precària, té tots els números per arribar a ser una figura de culte equiparable al reverend Spooner anglès (que dóna nom als làpsus lingüístics dits spoonerisms) o a una loquaç personatge de Sheridan anomenada Mrs. Malaprop (que batejà els malapropismes). Pich i Pon ens havia llegat les pich-i-ponades fins que l’IEC ha decidit que cal escriure pichiponades (o piquiponades). En tot cas, és la nostra manera historiada de dir làpsus lingüístics. Les piquiponades són errors clamorosos de lèxic que desperten la hilaritat general. Sobretot en boca de personatges públics.
El mecanisme sempre és el mateix. Un orador s’equivoca sovint a l’hora de parlar en públic i la cultura popular fa la resta. Dels exemples verídics en els quals es fonamenta la fama de “trabucaire lèxic” de l’interfecte es passa a un caramull d’exemples espuris que engrandeixen el seu renom. Fins ara, de Pich i Pon només hem estat capaços de localitzar tres piquiponades cèlebres. “Llengües vespertines” en comptes de llengües viperines, “perspicàcia” en comptes de perspectiva i, la millor, quan per assegurar que a la fi se li havia fet justícia l’estraperlista Pich i Pon va cridar “A la fi m’han ajusticiat!”. Ben segur que molts dels lectors sèniors de l’AVUI podrien completar aquest breu repertori amb perles extretes de la seva tradició oral familiar.
La celebritat de Joan Pich i Pon ha minvat molt. És el preu de la fama efímera que atorga l’oralitat. Les seves facècies involuntàries han estat substituïdes per les expressions que fan circular els mitjans de comunicació actuals. És llàstima, perquè qualsevol guionista amb quatre dits de front en podria treure molt partit, del llegat piquiponià. Un altre dels mots de l’època que ha quedat encastat en la memòria dels més grans és l’estraperlo. Tothom, més o menys, relaciona l’estraperlo amb la corrupció. El que potser no és tan conegut és l’origen d’aquest mot estrany de ressons esperantistes.
El nom, que després va passar a designar tota mena de frau comercial, provenia d’una ruleta trucada que els seus inventors van provar d’introduir a Espanya abans de la guerra. Els tres propietaris del diabòlic giny es deien Strauss, Lowman i Perlo i van batejar-lo Straperlo. La jugada, que segurament “emulsionà” Pich i Pon, va ser un fracàs i l’estraperlo se’n va anar en orris.

dijous, 20 de juny del 1996

És Almirall !

Tal com l'admirat Joan Solà demostra setmanalment des de la seva docta columna en aquest mateix suplement, la llengua és un brollador inesgotable de sorpreses. Inesgotable. Fa un mes llarg ens fèiem ressò d'una nova figura enigmística practicada amb fruïció pels fabricants nord-americans de samarretes serigrafiades de màniga curta en forma de T. El repte consistia a elaborar missatges verbals que eludissin les clàssiques distorsions especulars dels miralls. Calia escriure, per tant, amb lletres simètriques. Només les majúscules A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y. La ceba prové d'un fals anunci de pasta de dents que un dels gurus del gènere s'empescà als Estats Units fa deu anys: "IVY MOUTH WAX". Escrit a la manera xinesa. De dalt a baix. Com es pot comprovar, el tub d'aquest peculiar dentifrici resisteix un cara a cara amb un mirall sense patir cap capgirament.
Vam batejar el nostre modest expedient X amb el nom entre marí i catalanista de mots Almirall i vam donar un parell d'exemples catalans que decantaven la tendència estètica del gènere cap a un gore fi: HI VOMITO o HO VOMITI. Molt adients per lluir-los a la samarreta durant les nits de marxa estival. Potser per culpa d'això alguns dels exemples enviats pels lectors de l'AVUI (ell mateix, mot Almirall) van de sang i fetge. Sever Salvador (Sabadell) en fa un d'escorxador —TA IAIA MATA XAI— i un altre de política internacional —AXIOMA: XIÏTA MATA XA—. Alfons Saumell (Barcelona) comença matant mots —HA XUMAT VI I VA MUT: MATA TOT MOT VIU—, però després afluixa i passa a les cròniques d'en Tomàs Molina: AI, HI HAVIA, AVUI MATI, HUMITAT MAXIMA. Un corresponsal anònim de Barcelona (carta matasegellada a l'Oficina Central de Correus de Colom) que es limita a signar XAVI es mostra TAXATIU en les seves opinions. Diu que la recerca de mots Almirall MOTIVA AVIAT. Un bon eslògan per serigrafiar-se al pit.
Pep Martínez (Terrassa) no s'IMMUTA davant la HUMITAT. Signa TITOT. Laura Serra (Barcelona) ens escriu que MOIX (Terenci) és l'únic escriptor que resisteix la prova del mirall. En busquem d'altres, infructuosament. Alfons Saumell proposa buscar polítics que siguin capaços de resistir els canvis d'esquerra a dreta o viceversa sense deixar de sortir al mirall. Seguim sense trobar-ne. Finalment, Sever Salvador i Padrosa (Sabadell) demostra que és el corresponsal que més hores ha invertit davant del mirall. Ens fa arribar un llistat de 249 mots Almirall espigolats entre les entrades del nou Diccionari de la Llengua Catalana del IEC. Després, aprofita tot aquest material per elaborar una quinzena de frases classificades (innocents, polítiques, ornitològiques, onomatopeiques i verdes). Naturalment, en reproduïm una de les que mereixen aquest acoloriment esperançat. La millor (i la segona més llarga): TA TIA HA MAMAT TOTA TITA TUA I HA XUMAT TOTA TITA MIA. Per més que optem per una lletra menuda, si volem lluir-la serigrafiada no en tindrem prou amb una samarreta. Ens caldrà una túnica. O un vestit de núvia.

dijous, 13 de juny del 1996

C D Casassas

CD-ROM. Poesia. Semblen incompatibles. Però no. Dotze sentits (Poesia Catalana d'Avui) (UPF-Proa-Diputació, 1996) és un cedé (el primer del seu gènere) que surt a l'incipient mercat dels productes informàtics carregat de poemes, poetes, paraules —escrites, dibuixades, dites—, informació, bibliografia, entrevistes filmades, moments màgics, àlbums de fotografies, objectes trobats i molt més encara. Tot plegat, bufat per una alenada d'interactivitat que fins i tot inclou un recital a la carta que permet l'usuari triar els poemes que vol escoltar en un teatret virtual. La proposta, ideada per Jaume Subirana, s'ha pogut desenvolupar a l'Institut Universitari de l'Audiovisual que dirigeix Xavier Berenguer. Un dels pocs centres des dels quals, avui, es construeixen ponts sobre les aigües revoltades que separen l'humanisme i les noves tecnologies. Ponts com aquests Dotze sentits amb Blai Bonet, Joan Brossa, Enric Casassas, Narcís Comadira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere i Jordi Sarsanedas.
La iniciativa de Subirana i Berenguer potser empenyerà alguns lectors de poesia a compondre-se-les amb un lector òptic, però el més segur és que acosti aquesta dotzena de poetes a uns quants consumidors habituals de CD-ROMs menys documentats i lírics. Potser així un buscador de shareware descobrirà un vers que li entrarà pels ulls i per l'oïda alhora. Un vers que ja no l'abandonarà, que podrà localitzar en llibres adquirits en aquella mateixa llibreria que té el quiosc ple de revistes informàtiques. I, vés a saber, potser els poetes guanyaran un lector humà gràcies al lector òptic. De fet, alguns dels dotze poetes antologats ja hi guanyen molt, amb el canvi de suport. ¿Qui no voldrà, a partir d'ara, sentir i veure el seu poeta preferit recitar els mateixos poemes que surten per pantalla, escrits i dits alhora? ¿Qui renunciarà a imprimir-los, tantes vegades com vulgui, en fulls volants com els que Foix somiejava?
Un dels que gairebé demana a crits un CD monogràfic és Enric Casassas. L'Enric és un bard intrèpid que recita com vol. Un rapsoda de whiksy sol i veu clara. Ha volgut ser poeta i no ser-ho. Ser-hi i no ser-hi. La tossuderia d'uns quants, en especial de David Castillo i Julià Guillamon, el va rescatar del medi pelàgic. La cultura dita oficial l'ha reconegut. Després de la publicació sistemàtica d'alguns dels seus vells llibres a Empúries (notablement La cosa aquella i No hi érem ) Casassas ha hagut d'entomar un reguitzell de premis. Primer els de la crítica d'aquí (Serra d'Or, 1991) i d'allà (Associació de Crítics d'Espanya, 1993), després el Carles Riba 1995, amb Calç. Ara els que el van lloar com a "trobador punk" començaran a dir que aquest llibre (presentat a un premi) ja no és tan bo. Ximpleries! Mantenir l'extraoficialitat després de tantes confirmacions costa, però en Casassas se'n surt. "Qui gosa i vol i sap fa el que li rota". Volem un CD només d'en Casassas!

dijous, 6 de juny del 1996

De bulbs i vulves

Els lectors confessos d'aquesta secció enigmística han subscrit amb vehemència l'anàlisi que, no fa gaires setmanes, fèiem dels conflictes genèrics de Johan Cruyff. Mé enllà de les debatudes qüestions futbolístiques, aquí ens centràvem en les falses parelles (tipus pilot-pilota) amb què Cruyff ens va delectar durant tots aquests anys. Conscients que la vida en parella és sempre una font de conflictes i que el bulb del jardiner és una cosa ben distinta de la vulva de la jardinera, alguns lectors de l'AVUI han ultrapassat el mer llistat i s'han llançat a fabular una mica.
Així, Alfons Saumell (Barcelona) trava una dotzena de frases a partir de les oposicions pot-pota, pop-popa, bombó-bombona, tomb-tomba o tel-tela. Saumell ens assegura que veu pops a popa, que la flama socarrima el flam o que no és estrany trobar una taca blava a la punta del tac de billar. També Lídia Ros (Sabadell) ens presenta un cònsol (honorari?) desconsolat a la consola prenent cansalada perquè el seu vol ha quedat cancel·lat. Pep Garcia (Badalona) afirma que pren calamars sota la calamarsa i Rita Pérez (Argentona) escriu que trobar cotxes a la voravia li toca el voraviu. Per acabar-ho d'adobar, un conte que l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès publicà a "El Punt" el 28/7/93 descriu amb l'elegància pròpia de l'autor de El món d'Horaci la "Història d'amor" (que és el títol) d'un tren amb la trena d'una nena. "Sense la trena, el tren es pansia", hi llegim.
El també empordanès Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols) ens ha fet arribar 69 (!) falses parelles esplèndides en un format que oscil·la entre l'aforisme i el conte bonsai, agrupades sota l'adient títol "De l'aparell crític de La parella crítica. La novel·la del Nobel ". Domènech fa troballes inèdites i sorprenents —(De penalty) Diva sense DIU, o (L'staff i l'estafa) Injusta reducció de plantilla—, però sobretot sap donar forma literària a les més òbvies —(Nit de noces) Després del sí, la sina; o (Al·lucinatoris) El porro i la porra—. És aquest estil a dos temps, com d'acotació escènica, el que transcendeix el mer joc enigmístic i suggereix mons ignots.
En reproduïm més encara. N'hi ha de mediàtiques —En portada: "Casament de l'any entre el civil i la sibil·la" (Ella ja ho havia profetitzat)—. De metafísiques —(La presó imaginària) El cel, una cel·la—. D'actualitat —Interrogant: ¿De què fa gala el GAL?—. De bíbliques —(Do de síntesi) "El món no va ser fet en un dia; la mona, en canvi, sí" (Gn, 1)—. De criptozoològiques —(El drac i la draga) Recerques al llac Ness—. De gastronòmiques —(Col·lage) Col de Brussel·les i col llombarda, amb cola aràbiga—. De tradicionals —(La bella i la bèstia) El ruc i l'arruga—. De peix —Gregueria: la rapa és l'espina escurada del rap—. I també de ferroviàries com al conte de Vicenç Pagès —(Imatge surrealista) Trenes de trens en garlanda—. Una joia verbal per fer el pau tant com calgui i després fer les paus sense pausa.

dijous, 30 de maig del 1996

El quiosc

L'ocupació principal dels clubs d'anagramistes que poblen la geografia anglesa és caçar anagrames com qui caça bolets, encara que els hagin d'anar a buscar sota les pedres. Les capçaleres de les publicacions periòdiques són unes de les seves pedres favorites, a l'hora d'aixecar-les de terra per tafanejar què oculten. Probablement l'anagrama més famós d'una capçalera de diari és el que van fer córrer els laboristes durant la guerra de les Malvines a partir de les lletres amb què el "The Daily Telegraph" obre cada dia la seva edició. Remenant per la capçalera del Telegraph els detractors del paper de Margaret Thatcher en el conflicte bèl·lic van extreure: "I help the great lady" (ajudo la gran dama), un retret que el diari ja rebia abans de la confirmació anagramàtica. Pocs anys després els lectors del "The New York Times" van començar a fer circular anagrames laudatoris per la secció de cartes al director. El millor feia "they remit news OK" (treuen les notícies bé).
Fa cosa d'un any, arran d'un article general sobre els anagrames, el lector de l'AVUI Josep Maria Guil i Domènech (Terrassa) ens va enviar una petita col·lecció de notable qualitat. Partint de la llengua vehicular de cada diari, aquest buscador de tresors va desemmascarar "Le Demon" (el dimoni) a la capçalera de "Le Monde", va avançar-se profèticament al lamentable afer de les vaques boges en trobar porqueria ("meet shit") a la capçalera del "The Times" i encara es va permetre de retratar doblement "The Observer" —Reverse both i Eve's brother— i "Le Nouvel Observateur" —On veut la boulverser (la société, évidemment)—. Guil acabava les seves notables aportacions amb una constatació enigmística que els detractors de la premsa groga poden utilitzar d'eslògan: "The Sun" is not really "Honest". Encara que sigui només per una lletra, però no és ben bé honest.
Una mirada adequada als productes del nostre quiosc de cada dia ens pot permetre descobrir missatges inquietants a les capçaleres de moltes publicacions. No caurem pas en la temptació de criticar competidors comtals per un simple joc de paraules. "El País" és un bon "esplai" i "El Mundo" "un model". Sobren els comentaris. Però no costa gaire anar a d'altres ciutats veïnes per trobar capçaleres anagramàticament interessants. Per exemple la del setmanari valencià "El Temps", el qual anagramitza de forma molt adequada a la seva voluntat ecumènica d'interrelacionar els tres dits països catalans: "Empelts". O, més trivialment, la del diari que senyoreja la ciutat bagenca on la famosa Rosa del Poblenou barceloní va anar a petar: del "Regió 7" de Manresa, si lletregem el número, en surten un "té orgies", un "goites re" i fins i tot un ambigu "roig setè". Però no voldríem acabar pas aquest article sense saludar com cal el nou diari en català que es publica a Mallorca des de fa un mes. Naturalment, la ciència anagramàtica no podia fallar. El flamant "Balears" ens incita a acostar-nos a la seva rotativa i "besar-la", perquè és el diari del "bé salar".

dijous, 23 de maig del 1996

Abstemi d'ous

La requesta dels mots pentavocàlics entre els aficionats a cargolar paraules va en augment. Sorprèn la seva introducció progressiva en àmbits que semblaven reservats als palíndroms o als anagrames. La recerca del penta perfecte (AEIOU) ha estat un dels entreteniments més recurrents dels escriptors de l'Oulipo. L'escriptor anglès instal·lat a Lille Ian Monk (que acaba de publicar la seva traducció anglesa del text monovocàlic de Perec Les revenentes) m'enviava fa poc un penta anglès ben especial: "Regulations". Especial perquè no només conté les cinc vocals (EUAIO) sinó que a més presenta onze lletres diferents sense repetir-ne cap (heterograma) i, encara, té un curiós anagrama que acompleix aquestes dues mateixes condicions: "Urogenitals". Gairebé alhora, el professor anglès David Bellos, premi Goncourt de biografia amb el seu estudi sobre la vida i l'obra de Georges Perec, amania un e-mail seu amb un altre penta deliciós: "abstemious". L'abstemi anglès és un bon èmul del penta canònic "facetious" (AEIOU). Si fa un parell d'anys els lectors de l'AVUI van aconseguir adaptar aquest príncep dels pentes al català (faceciòfug , AEIOU, aquell qui fuig dels jocs de paraules com de la pesta), ara podríem fixar l'abstenció i parlar d'un dels grans enemics de l'ouaire (OUAIE): l'abstemi d'ous (AEIOU).
Però Bellos també inclou en el seu e-mail un parell de frivolitats amb rodes que lliguen amb la nostra petició de pentavocàlics no comuns (AVUI 28/3/96): un Renault Twingo (EAUIO) i un Austin Metro (AUIEO). Alguns lectors ens han fet arribar possibles conductors d'aquests autos pentavocàlics. Així, Ramon Giné (Vilallonga del Camp) aporta el corresponsal de TV3 a Tarragona Agustí Forné (AUIOE) i la model Juncal Rivero (UAIEO). Jep Ferret (Planoles) afegeix l'escultural Julia Roberts (UIAOE) i l'entranyable Concha Piquer (OAIUE) als pentavocàlics cinematogràfics que ja teníem (Louis Malle i Lucía Bosé). Finalment, la Neus Pla (Reus) ens fa arribar un cromo del seu admirat Gica Popescu (IAOEU) i la Glòria Estruch (Barcelona) aporta Guillem Amor (UIEAO).
Aquesta última lectora ens explica d'una manera magnífica com la fal·lera pentavocàlica se li ha fet familiar: "rumiant per trobar personatges pentavocàlics m'he adonat de sobte que jo en sóc —no personatge, però sí pentavocàlica—, la qual cosa m'ha omplert de satisfacció. Després he pensat que potser no era l'única pentavocàlica de la família i, efectivament, he trobat que a cadascuna de les cinc darreres generacions d'Estruchs hi ha pel cap baix un representant d'aquesta il·lustre corporació". La desfilada d'Estruchs és impressionant. El besavi és l'únic que falla (Joaquim Estruch, amb la u repetida), però en canvi l'Antoni Estruch (AOIEU), la Rosina Estruch (OIAEU), la mateixa Glòria (OIAEU) i la Mònica Estruch (OIAEU) fan el fet. La Glòria també descobreix que el seu sogre (Josep Camprubí -OEAUI-) és del club, però el seu marit i els seus fills no. "Mirarem si ho podem esmenar a la generació dels néts!", acaba. Resulta força estimulador (EIUAO).

dijous, 16 de maig del 1996

Foix, Joyce, Pessoa

Ara que s'acosta el fatídic mes de juny, alguns universitaris comencen a reflexionar sobre un temps verbal que asfixia els estudiants d'últim curs: el futur incert. El món laboral es presenta sovint tan esmunyedís que molts opten pels estudis dits de postgrau. És el moment de transformar-se en un híbrid entre ensenyant i ensenyat, de recloure's en alguna universitat estrangera o bé de comprar-se un carregament de Prozac per encarar amb coratge uns quants anys de tesi doctoral. Aquest article pot resultar d'una certa utilitat a un nombre molt restringit d'aquests afectats pel futur incert. Concretament als que han estat prou inconscients per estudiar Humanitats o Filologia. Sobretot si no els agrada viatjar i encara no saben a quin recòndit territori del saber ficaran el nas per doctorar-se.
L'escriptor i traductor Manuel Guerrero acaba de publicar una excel·lent biografia de Foix anomenada J.V. Foix, investigador en poesia (Empúries, 1996). Com no podia ser d'una altra manera, Guerrero alterna la biografia del ciutadà Foix amb la dels seus mots. I se n'empelta. L'obra foixiana i els seus marges senyoregen el volum. És, segurament amb el que Bladé Desumbila dedicà a Pujols, l'assaig biogràfic més ben escrit que hem llegit mai en català. Entre molts detalls remarcables, Guerrero revela unes nímies col·laboracions infantils del poeta de Sarrià a la revista En Patufet. Albert Manent ja havia escrit que des de 1905 Foix (amb dotze anys) hi enviava acròstics amb el nom de les noies que anaven al col·legi del costat de casa seva. Guerrero afirma que el patufisme del nen Foix el dugué a col·laborar sovint en la secció d'entreteniments (que constava de xarades, xarades-llampec, jeroglífics, acròstics i combinacions numèriques). Heus aquí un terreny abonat per a algun estudiós desvagat.
Curiosament, en la mateixa època, un altre nen entremaliat també enviava col·laboracions enigmístiques. El nen es deia Fernando Pessoa, era en 1904 i el "puzzle corner" que publicava les seves xarades i endevinalles en anglès era el del diari sudafricà "Natal Mercury". Si Foix signava Delmàs, Mas o Flordeneu, Pessoa triava el nom llatí d'un riu ben ibèric (Tagus). Un altre terreny abonat, doncs, que podria ser ampliat amb els papers que devia generar el poeta en març de 1936 quan, segons Ángel Crespo, va prometre a la seva estimada Ofèlia Queiroz que es casaria amb ella si guanyava les 1000 lliures esterlines de premi que atorgava un concurs de xarades organitzat per un diari anglès, al qual Pessoa concorregué sota el pseudònim Mr. Cross.
I ja posats, mentre els nens Foix i Pessoa feien d'enigmista, també en 1905 James Joyce va voler guanyar el premi de 250 lliures en un concurs d'enigmes convocat per la revista anglesa "Ideas". Però, segons es desprèn de la seva correspondència amb son germà Stanislaus, Joyce va enviar els 48 enigmes resolts un dia massa tard. De fet, a Joyce li venia de família. Quan va ingressar al University College i va haver de declarar la professió del seu pare, el va inscriure com "participant de concursos".

dijous, 9 de maig del 1996

Els Jordi de Sant Jordi

És ben estrany que, en un país tan avesat als premis de tota mena, els amants de cargolar els mots encara no hàgim caigut en la temptació d'empescar-nos-en un. O dos. Però no. Mai no hem anat més enllà del mític concurs de nom i cognoms xocants que convocà ja fa una pila d'anys la gent de "Lecturas" (i que guanyà lamentablement un tal Juan Carlos Rey España). Aquesta primavera els enigmistes nord-americans han convocat un premi de noms que ha fet fortuna. Es tracta de documentar algú que tingui per cognom un anagrama del seu nom. Així, per exemple, dos dels finalistes es diuen Gary Gray i Edna Dean, amb l'afegit per part d'en Gary que les seves inicials són monogramàtiques: GG. De moment, a un mes vista de la gran votació, n'hi ha uns quants de força interessants. Entre els monogrames, trobem un RR (Ronald Roland), dos HH (Herman Hamner i Herman Harmen) i un WW (Warner Warren). També destaquen en Romeo Moore, l'Albert Bartle, el xicano Ramon Moran (que el compilador californià escriu així, sense cap dels dos accents que intuïm), l'irlandès Lionel O'Neill, la Ruth Hurt i la Norma Roman.
Per evitar els excessos imaginatius, tots els noms que hi concursen han d'estar perfectament documentats. Els participants fan servir diccionaris com ara The New Dictionary of American Family Names o CD-Roms d'institucions, companyies telefòniques, mútues o empreses de màiling. Sembla que el registre de difunts de la Seguretat Social és especialment productiu. Fins ara, Gary Gray és el rei del mambo perquè s'han documentat 544 individus diferents que se'n diuen. Adaptem-ho, doncs. ¿Qui ens assegura que la nostra veïna del costat no es diu Nèlida Daniel? Podem batejar els nous premis com els Jordi de Sant Jordi i ampliar-ne l'abast en honor al cavaller (i tanmateix escriptor) valencià del segle XV. Establirem tres categories: anagrames, monogrames i tautogrames.
Els primers, segurament els més espectaculars, els capitaneja aquesta Nèlida Daniel de ficció que potser emergirà sobtadament documentada. Amb els segons, molt més nombrosos perquè només requereixen la coincidència d'inicials, provarem de fer un alfabet de monogrames famosos que contindrà, per exemple, una BB com la Bardot, un HH com l'Helenio Herrera (acompanyat del Herman Hesse) o un JJ tan excels com en James Joyce. ¿Trobarem QQs o ZZs? Els tercers (basats en la repetició quasi ecoica de nom i cognom) són estranyament freqüents en l'àmbit de la literatura catalana. En les taules de novetats d'aquest últim Sant Jordi hi havia una bona novel·la de l'escriptor rossellonès Joan Lluís Lluís (Vagons robats. a La Magrana) i segurament no hauria estat difícil trobar-hi obres del poeta menorquí Ponç Pons i del narrador ponentí Vidal Vidal. Tots plegats, autors ecoics com el crític de la revista "El Temps" Ramon Ramon. Si voleu participar en els premis Jordi de Sant Jordi d'enguany envieu els vostres nominats (documentats) a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 2 de maig del 1996

Mots Almirall

Els miralls van fer nàixer la filosofia. La consciència de l'altre apareix just quan ens veiem. Quan emmirallem la mirada en aquells ulls que són nostres i, tanmateix, ens fiten des de fora. Carroll va fer que Alícia travessés el mirall per descobrir un nou món. Flaubert, en canvi, va creure que la millor manera de transcendir no era travessar el mirall sinó concentrar-se en el que la seva freda i polida superfície reflectia. Els fabricants d'ambulàncies aviat van descobrir que la pretesa objectivitat d'aquella superfície lluent exigia uns ajustaments tipogràfics per mantenir el text AMBULÀNCIA en el seu reflex. Així va néixer l'escriptura especular —la de les ambulàncies més llegides— que inscriu el text de dreta a esquerra i capgira lateralment cada lletra.
Però els enigmistes nord-americans, entre d'altres distraccions menys innocents, també s'han empescat una escriptura de mots emmirallables que només admeten un nombre reduït de signes de grafia simètrica. En diuen alfabet vertical, segurament empesos per un gran afany descriptivista, i escriuen els textos —sempre en majúscules— a la manera xinesa. De dalt a baix. El primer esment d'aquesta modalitat de text fou un fals anunci publicitari que s'empescà fa un decenni Ross Eckler, l'editor de la revista nord-americana especialitzada en jocs de paraules "Word Ways". Eckler presentava un tub de dentrifici de marca desconeguda. Concretament "IVY MOUTH WAX". Escrit en vertical, de dalt a baix del tub. Un palíndrom onomatopeic clàssic —WOW— completava l'anunci escrit en horitzontal. L'única gràcia de tot plegat era, és, que resisteix perfectament l'aplicació d'un mirall. L'eix de simetria central no deforma cap lletra i l'escriptura vertical en manté el sentit.
Aviat van començar a especular sobre textos resistents a la prova del mirall. Naturalment, la marca de pasta dental que Eckler s'havia empescat tenia el típic component circenc de l'enigmística. A banda del primer exemple conegut de text especular, resultà ser un pangrama perfecte de l'alfabet vertical. Més enllà de l'onze titular A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y, cap altra lletra no és factible per bastir textos emmirallables. La confecció de textos en aquest alfabet bonsai és àrdua. Els seus practicants aviat van descobrir alguns mots comuns força productius: WITHOUT (sense), YOUTH (joventut), TOMATO (tomàquet)... Però també van trobar que el microcosmos especular era ben reduït. Només uns quants noms propis sobrepassaven la prova fantasmagòrica del mirall: TIMOTHY, TOMMY, MIMI, VITO, TITO... El turisme emmirallable els duia a IOWA o a HAWAII, i encara gràcies que podien agafar un TAXI i comprar-se un TOYOTA o una YAMAHA.
De tota manera, l'alfabet vertical va causar furor entre els fabricants de samarretes serigrafiades de màniga curta en forma de T. A veure si el tèxtil local en pren nota. HI VOMITO seria un bon eslògan de sortida. Una mica gore, però potent. Crític. És clar que potser HO VOMITI seria més realista i adient per lluir al pit en les nits de marxa estival. Envieu els vostres textos verticals a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 25 d’abril del 1996

La parella de Cruyff

Johan Cruyff és conegut per la seva deliciosa capacitat de parlar moltes llengües sense conèixer-les gaire bé. Els experts asseguren que, a l'hora de la veritat, no parla correctament ni l'holandès matern. Les errades de Cruyff en espanyol són moltes i força variades. Els seus imitadors ho saben i aprofiten per reproduir-les augmentades. Una sintaxi impossible, paraules fora de registre, frases fetes en to proverbial que més aviat semblen desfetes i un laconisme que subratlla la contundència de les opinions expressades. Escoltar-lo és tota una experiència. Sobretot quan es dedica a l'especulació etimològica i, després d'haver acusat de mediocre Iván De la Peña, assegura que mediocre ve de "medio", ni bo ni dolent.
Però potser el tret més conegut de l'idiolecte de Cruyff és el constant ús erroni del gènere. Lògic, d'altra banda, en algú que parla neerlandès. Les llengües romàniques mantenen una visió pervertida de les relacions entre els gèneres sexual i gramatical. Que el sol hagi de ser masculí i la lluna femenina no té cap explicació plausible. Igual com el llit i la taula. El cotxe i la casa. És absurd i només admet una transmissió mnemònica de cada cas. I això Cruyff ho sap. De manera que no comprén com és que, si "balón" és masculí, "pelota" hagi de feminitzar-se. I parla tal com li peta. Tal com raja.
L'exemple iconoclasta de Johan Cruyff ens permet introduir les falses parelles al catàleg enigmístic. De la mateixa manera que en el seu dia vam veure falsos amics (la ramera catalana és molt diferent de l'espanyola), falsos derivats (si marit fa exmarit, ¿com és que citar no fa excitar?) o falses etimologies (Espinàs feia provenir les ambulàncies de la marca italiana Lancia, perquè al principi s'enduien els malalts "amb un Lància"). Les falses parelles, com les autèntiques, poden ser legítimes o "de facto". De les primeres n'hi ha un munt. De les segones ja costa una mica més trobar-ne, perquè es basen en l'homofonia.
De parelles legítimes malavingudes en trobem moltes. A la clínica, Cruyff podria confondre el temple amb la templa. Als entrenaments, el conducte amb la conducta, el curs amb la cursa o el sol amb la sola. Tampoc no seria el mateix que decidís cantar acompanyat d'un tenor que d'una tenora. En el temps lliure, les confusions encara podrien resultar més compromeses. No és gaire equiparable jugar al golf que jugar amb una golfa. Ni tampoc navegar sense abandonar el rumb que sense abandonar la rumba. Per últim, tampoc no resulta ben bé el mateix pagar un taxi que pagar una taxa.
Però vaja. L'idiolecte de Cruyff també admet que les parelles "de facto" comencin a tenir problemes de convivència. Així, parlar dels vicis és parlar d'una cosa ben diferent que de les bicis. Igual com un collaret no té res a veure amb una cullereta o, encara pitjor, el bulb del jardiner és una cosa ben distinta de la vulva de la jardinera. Si voleu aportar falses parelles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 18 d’abril del 1996

El club dels dígrafs vius

L'amabilitat d'un escriptor amic que és lector conspicu de la premsa internacional m'ha permès de conèixer una convocatòria excepcional. El proper mes de juny la bella vila francesa d'Eu (8000 habitants) hostatjarà el primer Gran Festival dels Mots Encreuats. Els organitzadors estendran per la plaça major del poble una graella gegant amb el perfil ignot del mapa d'Europa que tots els visitants podran ajudar a resoldre. A banda, s'hi faran un campionat escolar de mots encreuats i una contesa inèdita per a fabricants de reixes. Tot plegat, una suculenta graellada apta per a tocats del quadret negre que no tindria cap més transcendència si no fos pel seu peculiar origen. El pecat original que ha empès l'alcalde d'Eu a organitzar el sarau és ben simple: Eu és un clàssic de les graelles franceses. De fet, aquest alcalde espavilat s'ha afanyat a agermanar-se amb els seus col·legues d'Ay i d'Is. Totes tres viles sovint competeixen en els mots encreuats francesos per ser la resposta correcta a definicions del tipus "en algun petit lloc de França (2 lletres)" i de les tres Eu és la més gran.
La iniciativa potser no reportarà molts ingressos directes, però l'augment de popularitat que Eu i els seus adlàters estan aconseguint ja paga la pena. La sensació és que a la plaça major d'Eu es courà l'inici d'un moviment d'abast mundial només comparable a les antigues Universiades comunistes o a l'olimpisme bonsai de les nacions de talla andorrana (San Marino, Mònaco, Luxemburg, Liechtenstein, Vaticà...) A diferència d'aquests paradisos fiscals, les viles olímpiques dels dígrafs basaran el seu encant en la simetria proverbial dels marcadors que hauran de recollir els resultats de les conteses. El nom en dues caselles i dues caselles més per a la puntuació. Eu 22-Ay 14. Brevetat. Concisió. Elegància digital. Ben segur que aviat s'hi afegiran d'altres viles europees. De primer veïnes, com la belga As, la nord-italiana Ro o l'alemanya Au. Després escandinaves (la noruega Mo, la danesa He o les sueques By, Od, Or i Os), japoneses (Ei, Ta i To), exsoviètiques (Çu), tailandeses (Oi), egípcies (Ed), gallegues (Ru) o ghaneses (Wa). Tota la gamma.
Els dos únics representants nostrats d'aquest nou olimpisme conceptista serien cerdans. Així, l'Alta Cerdanya aportaria el preciós poble d'Er (408 habitants l'any 82), inevitablement dividit en dos nuclis: Er de Baix (a la dreta del riu d'Er) i Er de Dalt (al peu de la roca de Carbanet, on hi ha el santuari de la Mare de Déu d'Er, verge i bruna). La Baixa Cerdanya no es quedaria pas enrere. Del seu territori sorgiria amb insòlita modèstia un clàssic desaprofitat dels mots encreuats. En definir Pi (103 habitants el 81), pocs enigmistes prescindeixen de l'arbre o del tres catorze setze per fixar-se en aquest poblet cerdà. Les viles occitanes de Fa i Ol completarien el panorama meridional del club dels dígrafs vius. I si no es fa no hi fa re, oi?

dijous, 11 d’abril del 1996

Telegrames bifronts

El gallec Julián Ríos és, probablement amb el cubà Guillermo Cabrera Infante, l'autor hispà viu que més feina donaria als estudiosos il·lustrats dels transtorns de llenguatge. Des dels temps de Larva (Edicions del Mall, 1984) Ríos ha mantingut una constant pugna entre la causalitat i la casualitat dels trops trobats. Un tour de força verbal que l'ha menat a la pràctica activa de totes les impostures del Parlasutra. Altres cops hem valorat el joc global de la literatura de Ríos. Avui ens limitem a un mer invent extret del seu últim llibre de proses alfabèticament acròstiques Amores que atan (Siruela, 1995). Tan lluny d'Internet com de Telefònica, Julián Ríos inscriu el seu exercici metalingüístic en la tradició cortazariana dels telegrames amb missatges del tipus "Estoy en una estación desierta. STOP. Se me ha acabado el tabaco". El gallec, també atent a les regles dels jocs, tipifica els telegrames que s'acaba d'empescar i els bateja: "telegramas reversibles o viceversículos que permiten enviar el doble de texto pagando la mitad". El factor econòmic és, potser, el detall més deliciós del seu invent. La utilitat de la literatura.
Els viceversicles de Ríos són bifronts que oculten un missatge diferent de l'obvi en el sentit invers de lectura. Així, dels tres exemples telegràfics que aporta al capítol zeta —"APARTA SACO CARACAS"; "SERÁ LODO LO SACAS"; "ALLÍ TOCA PARTO LIMA"—, potser el millor és el segon. Un telegrama digne de la màfia que, capgirat, fa "saca sólo dólares". La telegrafía de Ríos entronca amb el relat del mite fundacional de la ciència palindròmica. El poeta grec Sòtades descobrí que la lectura en sentit invers (a la manera semítica) d'alguns mots grecs permetia inscriure missatges de dreta a esquerra distints dels que revelava la lectura convencional. Els seus versos, batejats posteriorment amb l'epònim de sotàdics, eren bifronts que lloaven llegits del dret i satiritzaven del revés. Sembla que Sòtades excel·lí tant en aquesta densa escriptura que o bé no es va poder estar de revelar-ne el secret o bé va topar amb algun poeta rival, espavilat i envejós que devia fer d'assessor reial. La qüestió és que l'any 280 aC Ptolemeu Filadelf va ordenar la seva execució. Sòtades acabà els seus dies al fons del mar Egeu, tancat dins d'un cofre de plom. Sever revés
El bifront més conegut emparella la capital d'Itàlia amb l'amor. Les frases que mantenen el doble sentit de lectura són menys freqüents que els palíndroms —"tira'm anís a la sina, marit" o "un romanès a Sena, mor nu"—. De fet, tècnicament són mitjos palíndroms, però és plausible de fabricar-ne. Així, a partir de la concurrència d'un mot bifront, com ara "apareixia/així era pa", es pot allargar per davant o per darrera fins a fabricar telegrames reversibles. Us n'ofereixo tres de collita pròpia: "Apareixia afer amoral/L'aroma refà; així era pa"; "Allí rep, ai! Sega pal/La pagesia perilla"; "Anima't! No conté rap/Paret no contamina".

dijous, 4 d’abril del 1996

Numerologia ficció

L'epígraf que encapçala aquesta secció és fosc. Prou fosc per estimular tota mena de làpsus, malentesos i situacions comprometedores. En aquests set anys llargs de secció enigmística setmanal m'he trobat diverses vegades entre l'espasa i la paret per culpa d'aquesta foscúria. Fa quatre o cinc anys vaig passar pel tràngol de ser convidat a parlar d'enigmística al pub Abraxas de Barcelona. Aviat em vaig adonar que el poc públic que assistí a la convocatòria esperava de mi revelacions de caire més esotèric de les que jo estava disposat a oferir. Avesats a tota mena de conferenciants del més enllà, híbrids de tot pelatge entre la seriositat del doctor Jiménez del Oso i la parafernàlia del senyor JJ. Benítez, els components de la meva minsa audiència havien vingut atrets per la mística de l'enigmística, completament aliens als móns lingüístic i literari.
Un altre embolic recurrent han estat els encàrrecs esbiaixats. En nom d'"aquestes coses rares que a tu tant t'agraden" m'han encarregat de tot. De tot. Des de fer articles sobre grafologia o fabricar anagrames amb finalitats amoroses fins a desxifrar missatges en clau (i alguns un pèl compromesos), passant per tota mena de propostes literàries, publicitàries, pedagògiques, multidisciplinars, lúdiques i mediàtiques. Les fronteres de l'enigmística són boiroses i, per fortuna, no hi ha encara gaires duanes. Per això, tot sovint resulta difícil establir cotes. Especialment en el cas d'una disciplina veïna com la numerologia, enfocable des d'una òptica matemàtica o des d'una perspectiva històrico-simbòlica. Fa dos desembres una emissora de ràdio em volia fitxar per comentar els números que anaven sortint pel sorteig de loteria de Nadal. M'hi vaig negar en rodó. En canvi, vaig acceptar d'escriure un article d'aniversari per al setmanari "El Temps" sobre el número 600. La cosa va acabar que els senyors (sic) González Lizondo, Zaplana i companyia tenien a veure amb el diabòlic número de la Bèstia 666, però no vaig quedar gaire convençut de les meves destreses en la numerologia-ficció.
Ara ja estic tranquil. Llegint una columna de Martin Gardner m'he assabentat que un tal Irving Joshua Matrix contradiu la justícia nordamericana amb arguments numerològics. El tal Matrix assegura saber que O.J. Simpson és l'assassí de Nicole Brown Simpson i Ronald Goldman. Els arguments de I.J. contra O. J. són fantàstics: resulta que el número de la samarreta de futbol d'O.J. (32) és igual a la suma dels dígits de la data del crim: 6/12/1994. A més, si A=0, B=1... la suma de les inicials de Nicole Brown Simpson és 32 i si les correspondències són A=1, B=2... escrites en base 9 (A=J=S=1, B=K=T=2...) aleshores les inicials de tots tres protagonistes del crim (OJS, NBS, RG) també sumen 32. A partir d'aquí, un altre sonat anomenat Scott Morris va introduir a Internet una foto d'O.J. Simpson en un recital de dansa de la seva filla, presa hores abans dels crims. O.J. somriu. A la seva boca es poden comptar exactament 32 dents, la qual cosa evidencia que la numerologia és una ciència exacta.